La por

"Vaig passar tres vegades per la sinistra Audiència Nacional (dos per declarar i l'altra per ser jutjat) i puc certificar que l'odi contra Catalunya es percep en cadascun dels seus racons"

La por és un dels sentiments del conscient de la nostra personalitat. Són aquelles sensacions de vertigen que provoquen les situacions de perill que no sabem com resoldre. Generalment, en les persones febles de caràcter acaben per dominar les seves accions d'una manera o una altra.

 

Tothom està exposat a la por. Si qui la pateix (i no en pot controlar els seus efectes) no té responsabilitats sobre un grup humà, les seves conseqüències només afectaran el cercle més proper del protagonista. En canvi, si el dipositari d'aquest sentiment és algú que exerceix la direcció política, les seves actuacions no estaran marcades per l'interès general. Només respondran al seu propi instint de conservació.

 

Els anomenats "opinadors" intenten treure l'entrellat dels conflictes entre partits per explicar el caos que viu l'independentisme actualment. Ho fan només a còpia d'anàlisis de l'actualitat ignorant qualsevol factor psicològic. Discuteixen la jugada igual que farien els comentaristes d'un partit de futbol. Que si hi ha conflicte intern entre aquests o altres, que si faran un tripartit d'esquerres, que si pacten els pressupostos d'aquí o d'allà ... Però, en realitat, és la por als tribunals espanyols allò que condiciona l'actuació dels partits anomenats independentistes. Qualsevol pas que fan, prèviament el consulten als advocats. Ningú més vol trepitjar una sala del poder judicial. Gat escaldat de l'aigua tèbia fuig.

 

Personalment, puc entendre una mica millor que la majoria dels seus votants el que se sent quan tens l'alè de la judicatura espanyola darrere el clatell. Vaig passar tres vegades per la sinistra Audiència Nacional (dos per declarar i l'altra per ser jutjat) i puc certificar que l'odi contra Catalunya es percep en cadascun dels seus racons. La sensació de tenir moltes probabilitats de rebre un càstig implacable per no voler ser espanyol, no te la treus de sobre en cap moment. Un immens aparell de poder contra tu sol. Espanta? Sí. I qui digui el contrari no sap de què parla o és un ximplet.

 

 

Amb tot, aquest temor cal saber-lo dominar i que mai signifiqui claudicar en els teus principis. Perquè els espanyols mai s'apiadaran de tu encara que diguis que no ho volies fer. Són implacables quan es tracta de la "unidad de destino". A diferència de nosaltres, no perdonen. Els produeix una satisfacció morbosa i malaltissa veure dimitir d'un ideal. L'arquetipus del català pussil.lànime i només interessat en les coses materials que han promocionat durant segles, surt reforçat quan el veuen vençut només a través de l'amenaça d'una citació judicial.

 

Tots podem entendre que ningú vulgui passar per un calvari processal que acabi en presó preventiva. Ni un català, ni un suec. Ara bé, quan hom té la responsabilitat d'haver esdevingut elegit per fundar un estat contra el poder de qui et té sotmès, no pots emmascarar la por amb relats de pa sucat amb oli que només tenen com a objectiu mantenir-te fora de perill. És el capteniment propi dels farsants.

 

Sota l'aparença beatífica de molts diputats independentistes, s'amaga la vilesa de voler mantenir la poltrona a través del xantatge emocional que genera  la presó dels seus companys. Si demà hi hagués eleccions us tornarien a demanar el vot tot dient que és l'única manera de treure'ls de la garjola. El poruc farà tots els papers de l'auca per continuar esquivant qualsevol escenari que amenaci la seva supervivència, mentre en privat crida: "els sous seran sempre nostres!". 

 

Comentaris