La por

“La por fa veure el dimoni més lleig”. Aquest refrany tan nostrat interpreta la situació que estem vivint. Tothom pensa que el virus és omnipresent i ens pot matar com a les cuques. Hem arribat a aquest estat d’ànim col.lectiu perquè és la primera vegada en la història recent de la humanitat que, malgrat tots els avenços tecnològics i científics, veiem la nostra vulnerabilitat davant la natura. Un bitxet invisible fa que ens tanquem a casa. En aquest sentit, som com un mamífer més en l’univers de l’espècie animal. Tenim la mateixa por que un gosset.

Aquests dies podem sentir a tota hora a periodistes, tertulians o polítics lloant el capteniment majoritari dels catalans que són confinats a casa amb aquestes paraules: “estem tenint un comportament cívic”. De fet parlen per no callar, perquè desconeixen el significat del mot civisme i el confonen amb la por. Qui pensi que exagero que agafi el diccionari Fabra on trobareu aquesta definició de civisme: “Zel pels interessos i institucions de la pàtria”. Algú es manté confinat voluntàriament per defensar la Generalitat?  No. Obeïm a ulls clucs les ordres de l’estat a causa de la por.

Dominar una societat a través de la por ha estat sempre l’objectiu de qualsevol règim totalitari, i fer que siguin les seves pròpies víctimes els seus millors guardians, el súmmum de la perfecció. Aquest fet el podem constatar quan veiem com detenen una noia com si fos una terrorista suïcida quan fa jogging i els veïns aplaudeixen com si la policia els hagués salvat la vida. També sabem que han multat avis que viuen en una caseta al costat del camp i han sortit a fer un breu passeig per estirar les cames. Quins delinqüents! On s’és vist això! Ningú protesta perquè la por, paralitza. Esdevindrem un ramat. Sa, però un ramat. Qualsevol debat sobre la restricció de drets ha quedat aparcat en pro de la salut pública. Són els fonaments sobre els quals s’edifica la persecució implacable de la dissidència, i si no veiem que ens volen rentar el cervell és que ja el tenim rentat.

Naturalment, hi ha qui en sap treure’n profit de tot plegat. Fem una mica de memòria i recordem que la manera d’exercir el poder tradicionalment a Espanya, ha estat precisament a través de la por. El seu passat polític està farcit de formes totalitàries, i ara s’hi troben com peix dins l’aigua. No és casualitat que sigui l’únic estat europeu que treu tota la fanfàrria de militars i policies en conferència de premsa diària.

 

Així, la gran majoria de les multes per no respectar el confinament no es posen per transgredir el reial decret de l’estat d’alarma, el qual no té rang legal per establir noves infraccions. Les sancions són posades d’acord amb l’article 36.6 de llei de seguretat ciutadana que tipifica com a sancionables la resistència o la negativa a identificar-se davant els agents de l’autoritat, o bé donar dades falses en el moment d’aquesta identificació. Així doncs, si a qualsevol de nosaltres ens atura qualsevol policia i ens diuen que anem cap a casa, no hem comès cap de les anteriors infraccions. Si, tot i això, ens multen (com està passant en la immensa majoria de les ocasions), els cossos i forces de seguretat de l’estat estaran cometent un acte de prevaricació o falsedat. És a dir, un delicte. Quanta raó tenia l’escriptora Rosalía de Castro que poc més o menys deia que, a Espanya, quan veus un uniforme, no saps on comença el policia i acaba el lladre. La mentalitat dels governants espanyols és la mateixa que la dels temps d’aquella genial literata gallega.

Ningú pot negar la gravetat de la situació sanitària, però ens faran passar bou per bèstia grossa. I si abans eren les bombes que ens atemorien per tal de mantenir-nos dins la cleda espanyola, ara en tindran prou amb decrets d’estat d’alarma. Serem víctimes, una vegada més, del règim de la por.

 

Comentaris