La por guanya eleccions

"Tots els partits apel·len al temor a alguna cosa per aconseguir el vot."

Un candidat ha de conèixer la seva gent. Si es vol guanyar la confiança de l’electorat, caldrà que faci prèviament una radiografia col.lectiva per saber per on pot ser més efectiu a l’hora de demanar que li facin confiança. Com que malauradament vivim una època on la por ha esdevingut el mecanisme més efectiu de mobilització per anar a les urnes, generalment tots els partits apel·len al temor a alguna cosa per aconseguir el vot. Juguen perversament amb el punt més vulnerable de qualsevol societat, i és sobre aquest fonament  que van creixent  les pulsions totalitàries de molts governs. No és gens estrany que cada dia siguin més les veus autoritzades que adverteixen sobre el perill de l’increment dels totalitarismes consentits i desitjats.  

En efecte, la por dóna vots. És fàcil argumentar-la i no requereix grans dosis dialèctiques. És la parella perfecta dels mediocres. Tot es redueix a descriure alguna cosa desagradable per generar l’adhesió incondicional on l’objectiu són els sentiments  i no l’intel.lecte. Ho hem vist en aquesta darrera campanya electoral espanyola on tot era la narració dels perills de les dretes, les esquerres, l’independentisme o l’espanyolisme.

Els partits polítics catalans no viuen al marge d’aquesta tendència gairebé universal. Fins i tot, aquells que tenen una trajectòria històrica al marge de qualsevol vel·leïtat autoritària han caigut en el parany, volgudament o no. Així, el relat que s’ha imposat a les urnes el passat 28 d’abril a Catalunya ha estat el de “cal eixamplar la base” o “acordar un referèndum amb l’estat”. Dos eslògans que implícitament pretenen fer oblidar el primer d’octubre del 2017. Per què?

El dia del referèndum serà associat per sempre més a les imatges de violència. Una ciutadania atonyinada per les porres de la Guàrdia Civil i la policia espanyola amb unes escenes que rememoraven els temps de persecució. Qui vol tornar a patir una situació semblant? No és estrany doncs que el reclam electoral que ha tingut més acceptació ha estat el que ha deixat entreveure que el camí de la unilateralitat genera garrotades i posa en perill la nostra integritat física. La por triomfa electoralment també a casa nostra.

 

Qui va començar a posar les bases d’aquesta tàctica electoral a Catalunya fou en Jordi Pujol. L’expresident sabia perfectament que els catalans sortíem d’una dictadura de quaranta anys que havia reduït el nostre caràcter col.lectiu. Érem un poble estomacat i escarmentat. Per tant, anar a poc a poc pràcticament no tenia detractors. La política del “peix al cove” va esdevenir la divisa política nacional, i la filigrana d’en Pujol consistia a guanyar eleccions a còpia de fomentar i potenciar la nostra feblesa derivada d’una llarga època de repressió.

Poc més o menys, això és el mateix que fan ara la gent d’Esquerra i Junts per Catalunya. El seu discurs genera un clima de derrota que s’incrementa amb les imatges del judici al Suprem. Seguir un suposat camí d’enfrontament amb l’Estat genera conseqüències dramàtiques per als seus impulsors i ens suggereixen que cal apostar per un escenari de diàleg i d’acord. És clar, és un relat de fàcil acceptació en un poble ocupat. Com que ells també en són víctimes d’una manera o una altra, confonen les seves febleses amb les de la gent que diuen representar.  

O ens acostumem a exigir que no ens tractin com a infants espantats, o acabarem en una mena de depressió col.lectiva. Prou de votar a qui pensa que no som res més que una escola bressol que té por de qualsevol ganàpia.

 

Comentaris