Al debat que va tindre lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi amb l’ocasió de la presentació del llibre de Decidim “El País Valencià que volem” el passat 24 de març va sorgir amb insistència un tema que comença a sonar com un soroll de fons en certs cercles d’opinió coincidint amb una creixent decepció per les tèbies polítiques del Govern del Botànic envers els temes lingüístics, l’infrafinançament i espoli, el model econòmic i, molt especialment, per la manca de polítiques solidàries envers el poble català. També es va reflexionar col·lectivament sobre si tot plegat es tractava d’un possible esgotament del govern del canvi i dels partits que l’integren i/o li donen suport (PSPV/PSOE – Compromís Podem) o si el tema es devia més a una mena de característica congènita del país. Una de les variables que va sorgir com a possibilitat en el debat era la referida a la necessitat d’una opció electoral netament sobiranista al País Valencià. L’altra opció que va aparéixer va ser a favor de la república.
Personalment, crec que, més enllà de la tebiesa certa de les polítiques del Govern de Ximo Puig i Mónica Oltra, eixe esgotament de l’actual govern, de moment, és percebut – i només de manera parcial– per un escàs sector de la població qualitativament molt polititzat (en relació a la mitjana), però electoralment poc representatiu. Aquest sector polititzat, que existeix i amb una gran potencialitat si donara el pas de pensar la política sobretot des de i per al País Valencià com a subjecte polític, viu quasi en primera persona els efectes de la revolució democràtica-independentista de Catalunya; la viu i la fa seua tant o fins i tot més que la mitjana de la societat catalana. Interaccions a les xarxes socials, participacions en grups de debat i comunicació republicans i independentistes, viatges constants a les grans diades mobilitzadores que tenen lloc a Catalunya, etc. Però es dóna la paradoxa que, paral·lelament, mira moltes vegades amb certa displicència i en part viu d’esquena a la mateixa realitat del País Valencià, de la qual se sol distanciar excessivament en mirar-la més com a objecte d’estudi que com una realitat viva complexa i contradictòria amb la qual interactuar.
Aquesta dicotomia que dóna un nivell de compromís solidari amb el poble català –preciós i necessari, d’altra banda–, però que genera una derivada negativa, que encara no hem sabut o volgut superar, pel que fa a emprar uns termes polítics que només són vàlids en relació a la situació política catalana, però no a la valenciana, i que de vegades ens converteixen en poc més que zombis davant la majoria de la gent al País Valencià. Dic que no hem volgut o sabut, sent conscient que totes o almenys la majoria d’aquestes persones, nacionalment conscients, pensen honestament la nació tota sencera i actuen en conseqüència. Però, tant des d’aquestes persones com d’altres sectors, no s’ha sabut diferenciar o comunicar amb la suficient eficàcia o intel·ligència l’activitat política entre dos plànols que poden ser paral·lels i complementaris, però també, depèn de com es plantegen, senzillament contraproduents. Dos plànols del que som potencialment –Països Catalans– i el que és viscut realment per una part molt important de la nostra ciutadania, –subjectes polítics diferenciats– almenys en relació al pla d’intervenció política quotidiana.
Crec que no és sobrer comentar que, per a la gent i entitats que ens preocupa i ens ocupa el tema, la solució no pot ser l’eliminació d’una part de l’equació i construir una barrera mental i política paral·lela a l’esquifit cabal del Sénia, alternativa que ja ha evidenciat les seues virtualitats electorals, però també les seues importants insuficiències per a transcendir la realitat de la nostra política dependent de Madrid, ni tampoc la simplificació homogeneïtzadora que lapida la mateixa realitat política existent més enllà de si ens agrada o no.
Sóc conscient que aquest debat que aflora al País Valencià cada cert temps ha de continuar per tal de cercar entre molta gent la o les formes de com poder intervindre en la política valenciana sense cap renúncia i a la vegada amb voluntat de superar el simple testimonialisme, tan necessari en algunes ocasions i tan inútil en moltes altres. Pense que una via de solució passa per la potenciació de la societat civil organitzada, que actue clarament i decididament en clau de País Valencià, amb els més amples valors republicans i a partir de la realitat realment existent, però que no tinga cap complex a l’hora d’interactuar amb la realitat catalana i la de les Illes Balears i Pitiüses, com a part del nostre espai natural geopolític.
