El crític d’art Sebastià Gasch, també conegut sota el pseudònim Mylos, va publicar el 1947 un apassionant i singular llibre amb el títol El Circo y sus figuras en el qual un arriba a percebre fins a quin punt només és possible viure el meravellós impossible descrit en les experiències dels seus protagonistes, domadors, equilibristes, pallassos o acròbates, si es desmitifica. No és possible viure en un món de fantasia amb les seves normes fantàstiques sense considerar per un moment que no és real. Fins i tot la fantasia exigeix una observació exterior a aquesta per poder apreciar la seva força poètica.
Un domador va revelar-li a en Gasch que en la seva opinió el cavall és “un dels animals més estúpids de la creació”; qualsevol acròbata en caure abruptament a la xarxa de seguretat, després d’un prodigiós salt, ha de ser traslladat a l’hospital per ser assistit de les seves macadures, com qualsevol humà. Res escapa a la normalitat, ni tan sols en aquells que basen la seva vida a fer-nos creure en l’impossible. La política, com si fos la prolongació del circ, ens permet veure les mateixes evolucions impossibles dels acròbates o malabaristes esperant arrencar un sospir de sorpresa, un aplaudiment o veure com el públic se sorprèn i es frega els ulls. Ara que iniciem un nou cicle electoral podrem assistir a una nova representació circense on tots buscaran impressionar-nos. Si s’han menjat al domador, que surti l’acròbata!
La gran diferència entre el circ i la política és que, si l’espectacle del circ és dolent, el públic no repeteix; però, en la política tots acabem repetint. Com en un d’aquests circs del passat, on no hi havia la seguretat que avui protegeix domadors i acròbates, el risc forma part de l’espectacle; també en la política d’avui com més exposada sigui l’actuació, com més ferides i contusions es donin, millor per a l’espectacle. No hi ha dubte que la política no és un circ però alguns comportaments polítics s’assemblen a les habilitats que es despleguen sota la gran carpa. La comparació pot semblar retorçada, injusta i avantatgista però alguns han convertit la política en un circ i només els falta exclamar: … I ara Més difícil encara!
L’avançament electoral per concórrer a les eleccions generals és la conseqüència directa d’haver intentat dur a terme equilibris impossibles, sense sospesar que per escometre’ls cal flexibilitat, control, i molts assajos. En Gash revela que el filferro per on llisquen els equilibristes “pot ser o fluix o tensat”. L’autor res ens diu d’intentar fer equilibris sense filferro. Vèncer la gravetat és una habilitat que requereix entrenament però també les característiques físiques que facilitin l’equilibri. Què passa quan l’equilibrista guanya tant de pes que no pot ser sostingut pel filferro? Gash també ens parla dels contorsionistes, dels homes de goma com una modalitat que es troba entre l’acrobàcia i l’equilibri. I llegint el text, un no pot deixar de preguntar-se si el que ha passat en la política espanyola és resultat de no haver previst que estava més capacitada per al contorsionisme que per desfilar sobre el finíssim filferro de la política catalana. Quedarà sempre la sospita, el dubte de què hauria passat si, en comptes de dedicar-se a fer equilibris, hagués decidit provar amb el malabarisme, els suggestionadors o els il·lusionistes; potser ara no ens veuríem perseguits pel tigre del populisme que s’ha escapat de la gàbia i ja ningú sembla poder atrapar-lo encara que sigui un tigre cec.
