(Escrivia això sota els efectes de més de cinc hores del soroll incisiu d’helicòpters sobrevolant la nostra ciutat, el nostre barri, el nostre diumenge, el meu cap. I, a més, em preguntava per què: la manifestació feia més de dues hores que havia acabat…)
Que hi ha evidències, als carrers, que no deixen marge al dubte, és clar: millor manifestacions sense cops que amb cops, millor milers de persones als carrers sense necessitat d’intervencions policials, que no pas les xarxes plenes de vídeos que ens enfoquen violències davant Catalunya Ràdio, a Plaça Sant Jaume o a Via Laietana. Millor veure criatures acompanyant a votar que cridant en una manifestació contra TV3. Millor una policia defensant-se i intentant parlar, que una pegant a gent que vol atansar-se a unes urnes.
Dit això, però, és cert que tenim un pa amb tomàquet considerable, ara per ara, i que allà on l’hem de mirar de preparar bé és a la quotidianitat de casa, dels carrers, dels barris: tant podria ser que ens l’haguéssim de menjar amb gust de conflicte social com amb gust de política, aquest pa, però la fórmula de seure al sofà amb unes crispetes a mirar un o altre dels canals per mirar-nos una o altra de les dues pel·lícules que es projecten alhora no és real. Un dels aprenentatges més grans dels temps que estem vivint és que la política representativa és una idea, però no una realitat. Es fa contundentment evident que els sentiments de les persones, els desitjos, les connexions, les identificacions, allò que ens dóna sentits i allò a què donem sentit tenen poc a veure amb “querelles”, “sedicions” o “acataments” i amb discursos que des de llocs de poder banalitzen les realitats de milers i milers de persones. Es fa contundentment evident que allò que vivim en el dia a dia té poc a veure, també, amb “tramitacions”, amb “compatriotismes” o amb idees de “poble” reductives.
Ens cal molta política femenina a casa, als carrers i als barris: anar creant des de la cura del bé comú, des de la capacitat de veure i fer un lloc a allò que sent i veu l’altra en espais de saber-nos totes. Ens cal molt d’escoltar-nos i anar fent. Al marge de l’estira i arronsa, és clar, i fora de qualsevol escenari de confrontació, per descomptat, que allà la política femenina no es troba a gust.
Caldrà que ens cuidem, que no emmalaltim, perquè això va per llarg i serà un anar fent, de nou, de creatiu, nostre.
