Incendi d’Horta de Sant Joan. Magatzem de residus nuclears a Ascó. Fa dues setmanes que les terres de l’Ebre s’han transformat un altre cop en camp de batalla. I d’aquesta guerra, la primera víctima és la veritat, com a totes les guerres. I pitjor, la segona víctima n’és el país, Catalunya, com assenyala en Vicent Sanchis.
Encara no sabem del cert què va passar a Horta de Sant Joan. Encara no sabem del cert què passa amb els residus nuclears. El que certament donem per acceptat és que no és veritat gairebé res del que es presenta als ciutadans. Els interessos electorals ho contaminen tot. La gent pensa –pensem– que no ens en sortirem mai de saber-ho i, finalment, aquests que ara confonen la veritat sobre l’incendi o els que es mantenen en la indecisió sobre el magatzem nuclear vindran a demanar-nos el vot… per a governar. Governar què, a qui? Si no ho fan ara que ens convé que governin –que s’expliquin, que decideixin– i ho fan amb tanta trapelleria –per no dir mala voluntat, incompetència o tot plegat…
És una desgràcia. És l’assassinat de la confiança.
La majoria de les formes d’interacció i cooperació social depenen d’una certa confiança. Una desconfiança generalitzada pot induir als electors a valorar més el caràcter dels seus dirigents que la seva competència com actors polítics.
Potser el factor més influent per a que els escàndols assumeixin un paper preponderant en la vida pública és el declivi de la política ideològica –símptoma: la pugna per la “centralitat” que ningú no sap què és– i l’auge de la “política de la confiança”. Abans importaven més els programes, els debats d’idees. Ara, a mesura que les ideologies perden pes i les decisions polítiques es tecnifiquen o es disfressen o s’amaguen, la qüestió de la credibilitat i de la veracitat dels dirigents i dels partits es posa en primer pla.
No n’hi ha prou amb els votants tradicionals per a sostenir als partits, que han de buscar el suport d’un creixent grup d’electors no vinculats amb ningú. I en aquesta lluita pel vot independent, la qüestió del caràcter dels adversaris i la infracció dels codis de conducta es converteixen en armes potents de lluita política. I ja hi som. Però és així: com confiar en algú que ha mentit, que s’amaga, que fa la puta i la ramoneta o que s’ha vist implicat en un conflicte d’interessos?
Han triat l’opció de no dir la veritat, de convertir aquesta societat en un escenari on els fets i les coses son sempre interpretacions, on només s’incrementa la foscor. Quan vinguin les eleccions, la ciutadania passarà –passarem– comptes.
