Valls ha decidit recolzar Colau per tal que Maragall no sigui alcalde. La pitjor opció? Com les paraules se les emporta el vent, malgrat el suport audiovisual que ja sempre tenen, les seves promeses seran com les de tants altres polítics en campanya. Potser perquè també Valls s’ha vist sotmès a la pressió del doble eix que necessàriament gravita sobre la política catalana, l’identitari i l’ideològic, si és que es pot dir que la identitat no és a la seva manera una qüestió ideològica.
Malgrat no entendre’s per què l’opció no acontenta Ciutadans (“abans vermella que trencada”) Valls ha pretès amb ella allunyar-se del vaixell taronja, al qual es va incorporar per una errada tàctica seva i una violació de Rivera de compromisos preestablerts. És difícil explicar aquesta pressa per fugir-ne, si es recorda l’orgull que en campanya afirmava tenir per la presència d’Arrimadas i Cañas com a teloners dels seus actes electorals. Ara s’ha d’intentar convèncer el món que tot allò va ser el preu per tenir un grapat de minuts als mitjans comunicació. O que el van enganyar.
L’oferta de Valls a Colau serveix sobre tot per conèixer la seva opció entre independentisme i populisme, els dos enemics contra els quals deia útil la seva candidatura a l’Ajuntament. Pel que es veu entén més important la unitat d’Espanya que les polítiques que poden conduir a la seva misèria. Però si per a ell Colau no és ja una línia vermella, sí ho continua essent l’altre formació per ell titllada de populista, VOX. I quina és la diferència entre el partit de Colau i el partit d’Abascal? Tots dos entenen que la casta política s’ha de destruir, tots dos creuen que el contingut actual de la Constitució no serveix per donar resposta a les necessitats de la gent, tots dos entenen que solament es pot treballar políticament des del respecte a l’ordenament jurídic. La gran diferència entre un i altre és ideològica. On els comuns parlen de presos polítics, els d’Abascal parlen de polítics presos. On els comuns defensen la intervenció pública constant i l’esforç fiscal suprem, els altres es decanten per més llibertats civils i per disminuir el pes gegantí de l’estructura pública sobre l’economia privada i la iniciativa empresarial. Partits com el de Colau, en les seves formulacions extremes, han dut a la misèria l’extinta Unió Soviètica, Cuba i Veneçuela. Les posicions extremes en l’òrbita del partit de Vox potser es podrien emparentar amb nacional(social)ismes com l’alemany o l’italià d’entreguerres… Però és que, i soc conscient de la meva simplificació, es pot escollir entre l’Holocaust i el Gulag?
Valls diu que abans que res hi ha el sentit d’estat i després les ideologies, però una part importantíssima del sentit d’estat rau en evitar que certes ideologies copsin el poder contra la dignitat humana i la seva llibertat, i en tot cas crec necessari recordar que per bé i per malament, en quant a visió territorial, la França que fou de Valls està més a prop de l’Espanya de VOX que de la de Colau…
Per resumir, des d’aquesta perspectiva analítica (no simbòlica) i en l’àmbit municipal, amb les seves competències limitades, amb sols 10 regidors i una majoria no independentista al consistori, podrà Maragall ser pitjor que Colau? Sincerament, ho dubto.
