Avui, no és només que les altes instàncies judicials no siguin independents, ni tan sols que la separació de poders estigui desapareguda, sinó que, avui, el problema de fons és que ja ni tan sols la transició espanyola es percep amb aquella pàtina d’exemplaritat que retòricament s’ha anat proclamant.
Avui, constatem que les perversions del sistema judicial espanyol són estructurals i que estan arrelades en el més profund d’una arquitectura que no està sabent donar resposta solvent ni als nombrosos casos de corrupció que apareixen en la vida política espanyola, ni tampoc a l’altre gran repte democràtic que està plantejant Catalunya com són les legítimes i pacífiques aspiracions de més del 80% dels catalans i les catalanes que demanem determinar el nostre futur com a poble, en referèndum.
L’estat espanyol, les seves institucions, des de la Corona passant pel poder legislatiu, pel judicial i inclús per alguna part de la premsa, consenteixen avui escàndols com el que va protagonitzar el ministre de l’Interior del Govern del PP, de qui es van descobrir converses en les que admetia que tenia fiscals de confiança que afinen expedients. Escàndols com les filtracions d’informes apòcrifs del mateix Ministeri signats per la policia, que acusaven el llavors alcalde Xavier Trias i que s’ha acreditat que eren mentida però que li van costar les eleccions. Per cert, la Sra, Colau encara no ha demanat disculpes per haver fet d’altaveu d’aquestes acusacions fastigoses.
Escàndols com la vulneració del dret a la llibertat d’expressió perseguint a artistes i rapers pel contingut de les lletres de les seves cançons. Escàndols com les paraules d’un irresponsable Jiménez Losantos instigant a posar bombes a cerveseries de Baviera, i molt pocs van ser els que van denunciar aquesta oda a la violència. Escàndols com que es considerin violència les manifestacions del dia 3 d’octubre a Catalunya, quan el que fèiem va ser defensar la nostra dignitat després de l’estomacada gratuïta i abusiva de la policia i guàrdia civil espanyoles el dia 1 d’octubre.
Lourdes Ciuró és diputada del PDeCAT al Congrés espanyol
És un escàndol que es toleri, i inclús es vegin amb simpatia, horripilants expressions de feixisme, d’enaltiment de símbols preconstitucionals i ningú actuï en defensa dels valors constitucionals que se suposa existeixen. És un escàndol que es consideri patriòtic que Felipe VI, es permeti un to desafiant i impropi d’una monarquia europea en ple segle XXI, aplaudint la repressió de dia 1 d’octubre.
És un escàndol que avui Espanya tingui presos polítics, sense judici ni sentència, acusats de delictes inventats i fets a mida amb la única set de venjança i d’escarment.
Conviure amb naturalitat amb tots aquest escàndols impropis d’una democràcia, cal atribuir- ho, sens dubte, a les deficiències de disseny democràtic que afecten l’estat espanyol i que es reflecteixen en la cúpula judicial. Deixeu- me excloure d’aquesta calamitat a tots i cadascun dels jutges i jutgesses que cada dia han d’afrontar la seva tasca amb dèficit de mitjans i amb equipaments vells i obsolets, assumint enormes càrregues de treballi i, tot i així, s’esforcen en oferir a la ciutadania una justícia propera i de qualitat.
Com deia però, aquest no és el cas en les altes instàncies, on hem de parlar del que alguns han qualificat com un “repóquer en la degradació judicial de l’estat de dret” conformat per l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem (TS), el Tribunal Constitucional (TC), la Fiscalía General del Estado i el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ).
Inclús el Consell d’Europa ha destacat reiteradament les deficiències del poder judicial espanyol en relació als criteris d’independència i imparcialitat.
A Espanya, l’Audiència Nacional és un tribunal continuador del Tribunal de Orden Público del franquisme, hereu directe del Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo, que en si mateix representa una vulneració del dret dels ciutadans al jutge ordinari predeterminat per la llei. Un tribunal amb una visió atractiva centralitzadora, que allunya la justícia del ciutadà. Una reforma del poder judicial ha de passar per abolir aquest Tribunal. El TS és la última instància de recursos i els seus membres són nomenats a dit per part d’un CGPJ que, ja s’ha vist, és un autèntic braç polític. Mentre no s’entengui que els jutges i jutgesses del CGPJ no són instruments al servei dels partits, sinó que un cop nomenats, seguint exclusiu criteris de mèrit i capacitat entre tota la carrera judicial, han de perdre tot contacte i influència polítiques.
Amb tot això el que es constata és que l’estructura judicial actual prové del franquisme i per tant dir que el Valle de los Caídos avui està instal·lat a la cúpula judicial, no és una exageració.
Caldria fer reformes profundes per tal que es jutgés des de la proximitat, i acostar les altes instàncies al territori i al justiciable. Queda demostrat que els òrgans centralitzats i únics són contraris als principis d’independència judicial i d’oferir un judici amb totes les garanties.
Ara bé, per a fer reformes profundes caldria que operés un canvi profund de mentalitat que desterrés la pulsió imperialista i que obrís la porta a la modèstia i a la maduresa de veure en la diferència una riquesa. Ara bé, mentre la covardia i l’acomplexament siguin tant presents a les estructures de l’estat espanyol, no hi ha reformes possibles que aprofundeixin en la millora de la qualitat de la democràcia i, per tant, seguir pensant en una solució democràtica i no polititzada per a la qüestió catalana és una autèntica quimera.
