La persistència de la identitat

"Per què l'eix identitari ha mantingut la seva força? No pas per la voluntat del tripartit, naturalment. Tampoc estrictament per la voluntat de l'oposició. Sinó perquè és real, és veritable, existeix, és fort, és present a la societat catalana"

L'amic David Miró publicava divendres a "El Periódico" un molt bon article amb el que estic en un vuitanta per cent en ple acord. I en un vint per cent, en ple desacord dialèctic. Comencem per l'acord: deia David Miró que, a hores d'ara, els socialistes catalans, han convertit en el centre de la seva campanya electoral les acusacions als convergents de radicalitzar-se en l'eix nacional, de ser de fet un partit independentista camuflat. Diu Miró: Agitar el fantasma de la secessió és l'única manera que han trobat per presentar Montilla com l'home que assegura l'estabilitat, la serietat i una relació lleial amb Espanya. Amb aquesta jugada el PSC sembla anticipar el futur i assumir el paper dels federalistes quebequesos o els laboristes escocesos, és a dir, convertir-se en el partit del no a la independència. El preu és aparèixer al costat del PP, però almenys així aconsegueixen allunyar-se de CiU, diferenciar-se'n en alguna cosa. Tenir una bandera, i una identitat. Em sembla molt ben vist.

Anem doncs al desacord. Comença el seu article David Miró dient que quan va arribar el tripartit alguns analistes van afanyar-se a acusar les tres forces coalitzades de voler defugir el debat identitari per substituir-lo pel clàssic eix dreta-esquerra. Si aconsegueixen el seu objectiu, venien a dir, Catalunya passarà a ser una regió més d'Espanya, sense cap especificitat remarcable. No cal dir, set anys després, que el pronòstic no podia ser més desencertat. No sé si va per mi, però en qualsevol cas jo vaig ser del qui va dir i escriure exactament el que diu en David. Tinc la sensació d'haver dit o escrit un pronòstic desencertat? Doncs més aviat no. Primer, perquè el que vaig escriure no era un pronòstic. Segon, perquè tal com bé escriu en David Miró, la frase tenia un condicional: si el tripartit se'n surt, passarà això. I la condició no s'ha acomplert. No se n'ha sortir. Certament, el debat sobre la catalanitat, l'eix identitari, no ha desaparegut. Però no gràcies a la voluntat del tripartit, sinó malgrat la seva voluntat.

Tornem a la història. La voluntat per part del tripartit de situar com a central el debat dreta/esquerra i no el debat identitari no era una conspiració malèfica i espanyolista. Era una necessitat política. Els tres partits del tripartit representaven i representen coses molt diferents i fins i tot contradictòries en l'eix identitari. Per contra, podien representar coses prou semblants en l'eix dreta-esquerra- Dit en plata, si presentaven les coses com un xoc entre les dretes i els esquerres tenien alguna possibilitat d'anar units. Per contra, si els debats eren sobre autonomisme, federalisme o indepndentisme, estaven condemnats a barallar-se. És obvi que els convenia la primera opció, i que ho van intentar. És obvi que no se'n van sortir i que les coses han anat per la segona opció. I que aquesta ha estat una de les causes de la perpètua inestabilitat dels tripartits.

Per què l'eix identitari ha mantingut la seva força? No pas per la voluntat del tripartit, naturalment. Al contrari. Tampoc estrictament per la voluntat de l'oposició, tot i que segur que li interessava. Sobretot perquè l'eix identitari és real, és veritable, existeix, és fort, és present a la societat catalana. No es deixa esborrar a cop de decret. Té una enorme capacitat de resistència. Parlem d'això, ens importa això, encara que ens diguin que no toca. I també perquè Espanya i l'espanyolisme no ha deixat de jugar en aquest debat identitari amb postures radicalitzades, perquè no ens ha deixat oblidar-nos d'aquest eix ni en el cas que haguéssim volgut. La realitat és més tossuda que les voluntats polítiques dels governs o dels partits. Per això, encara que sigui a benefici d'inventari, en un pur debat històric sobre el que va passar fa uns quants anys, jo no tinc la sensació d'haver fet una profecia equivocada. Ni una anàlisi desenfocada. Tinc la sensació que, com bé diu el president Montilla, els fets són ben sovint més tossuts que les paraules.

 
 

Comentaris