Res no li agradaria més al «politburó madrileny» que un brot de violència a Catalunya. Ja es faran fotre, però als més humits dels seus somnis eròtics, de tendència sado, la violència els posa calents. Necessiten l’excusa de la violència, per forçada que sigui. Primer, la sentència. Després, l’amenaça del terrorisme català, que arrodoneix el relat de la sentència: els hem de parar els peus abans que posin bombes.
El «politburó madrileny» està convençut que fa política d’Estat, que tenen la sagrada missió de salvar Espanya a qualsevol preu, que han aconseguit dissenyar una estratègia guanyadora. Tot s’hi val: estan disposats a prostituir-ho tot, i ho faran. «A grandes males, grandes remedios». Sense manies.
Per acabar amb els sediciosos catalans cal convertir-los en terroristes potencials.
A Catalunya, qui tingui dos dits de seny, sap que aquest és un país fotut, retorçat, adolorit, confús, però pacífic. Els independentistes acceptaríem un no a un referèndum com Déu mana. Els demòcrates no independentistes, a Catalunya, acceptarien un sí a la independència, si fos indiscutible. Però el «politburó madrileny» mai no acceptarà ni tan sols que es voti. Aquest és el pinyol del bloqueig. Estem a anys llum: la majoria, aquí, acceptaria votar en condicions clares i dignes i respectar el resultat.
Ho saben, no ens enganyem. Per això necessiten tacar Catalunya amb el terrorisme i la violència. Els interessa convertir-la en una nova versió d’Euskadi: no han de declarar l’estat de setge, simplement han d’aconseguir que el catalanisme sigui sinònim de terrorisme.
Per a qui? Per als catalans, no, al marge del que pensin. Aquí ens respectem. Som una societat infinitament més democràtica que l’espanyola. No per res: senzillament, estem menys intoxicats, menys enverinats. I mira que ho intenten.
Per a qui escriuen aquest relat de violència? A Catalunya no se l’empassa ningú, ni tan sols els més exaltats espanyolistes, que s’esforcen per demostrar convicció i duresa. Bé, potser hi ha extraterrestres entre nosaltres, no ho podem descartar, però la gent normal ho té claríssim.
El relat terrorista, violent, és per als futurs veïns espanyols i per al món. És un relat de violència pensat per justificar la violència d’Estat, la mateixa de l’ú d’octubre. Tenen preparada una resposta violenta, excessiva, repressiva. No ens enganyem. Tard o d’hora tornarem a veure violència i l’exerciran els mateixos. Però han après la lliçó: primer han d’acreditar que els violents, els terroristes, són els catalans, fins i tot els que no volen la independència.
Això no és altra cosa que el final de la política espanyola, del règim del 78 i del «politburó madrileny». Estan creant les condicions adequades perquè Catalunya els esclati a les mans.
I ho aconseguiran, en pocs anys.
Han triat el rumb de col·lisió: volen xocar, creuen que poden guanyar.
No és impossible que en algun moment algú, a Catalunya, algun indepe idiota, desesperat i enrabiat, faci alguna bestiesa. Els estan empenyent, els provoquen, els exciten. Volen que esclatin.
La clau serà que aquesta gent, que existeix, no caigui al parany. Si ho fan, estem llestos. Si sabem continuar en la via pacífica, per confusa i frustrant que sigui, estan llestos els altres. Aquest és el joc: una batalla entre dos relats, prèvia a l’esclat final, que no serà demà passat. Guanyarà qui sàpiga tenir més raó sense cometre cap error estratègic. La pell de plàtan està servida.
