Sis anys i mig de presó és molt de temps per estar engarjolat sense solta ni volta. Arnaldo Otegi s’ha passat tot aquest temps privat de llibertat acusat en l’anomenat “cas Bateragune” per l’intent de reconstituir Batasuna, el partit que va ser il·legalitzat amb la llei de partits que els nacionalistes catalans no haurien d’haver aprovat. Després va ser acusat de ser membre d’ETA, per dir-ho clar, acusació de la qual finalment va ser absolt. I tanmateix, Otegi s’ha passat més d’un lustre entre reixes.
Quan Otegi va ser condemnat, el País Basc havia entrat en una fase de pacificació molt important. Fa uns dies, l’expresident del PSE-EE Jesús Eguiguren, qui, com Otegi, va participar en el procés de pau, va afirmar en una entrevista que la primera vegada que va reunir-se amb l’exportaveu de Batasuna, va etzibar-li el següent: “‘Vosaltres aneu a la presó, a nosaltres ens mateu, i en canvi altres partits rendibilitzen aquesta situació. Som imbècils’. En aquella època governava el PP allà, i aquí, el PNB, i hi havia una tensió enorme. Però la primera vegada que ens vam reunir li vaig dir: ‘Tots dos anem cap als seixanta, estem ficats en això des de xavals. ¿Deixarem això així per als nostres fills?’ Vam aconseguir avançar a partir de plantejaments personals”.
Aquest plantejament personal és el mateix que em va exposar Gerry Adams en el llunyà 1998, quan a Irlanda del Nord s’estava acordant la pau. Vaig escriure-ho en recordar aquell temps en un article en aquest mateix mitjà. Els canvis polítics no poden obviar els factors humans. Quan algú assumeix que el seu dolor no és superior al dolor que infligeix, comença el desglaç entre aquells que abans es combatien a mort. Qui hagi vist la pel·lícula Invictus sap de què estic parlant. És possible que Nelson Mandela hagi estat el personatge que més clarament va entendre que dolor, pena, perdó i reconciliació eren elements de la mateixa equació.
El mateix Arnaldo Otegi ha reafirmat aquesta visió, diguem-ne, humanista de la resolució del conflicte basc. Davant de la porta de la presó de Logronyo, Otegi ha tornat a dir el que va dir fa sis anys i mig enrere: “La pau és el camí”. Ara hi ha afegit, a més, que volia felicitar els seu seguidors per haver sostingut la pau. I aquest fet és molt important. A l’entrevista que he esmentat abans, Eguiguren explicava que la pau és, sobretot, l’absència de violència: “La pau és que no es mati ningú, que puguis anar pel carrer tranquil, que no s’insultin els uns als altres”. Al País Basc passa això, malgrat que Otegi hagi hagut de pagar per la gosadia, mentre que a Irlanda del Nord, on formalment el procés de pau està tancat i Gerry Adams és un líder del conjunt de la República, la violència és diària i el terror es pot percebre en els barris de Belfast.
Quina paradoxa, oi? Les conseqüències d’un conflicte armat s’allargassen com a mínim una dècada, però a cada lloc és diferent. Si el govern espanyol no hagués estat tan obtús i sectari, avui dia ETA ja estaria dissolta i les armes desactivades. Quedaria la qüestió dels presos i la gestió de la memòria, que no és tan sols un problema simbòlic, sinó que afecta a la intimitat de les persones. A Irlanda del Nord, l’excarceració dels presos, que sempre van estar concentrats en un únic centre penitenciari, Maze, va ser el primer que es va resoldre. A Sud-Àfrica, la gestió de la memòria és un exemple de reconciliació. No tinc cap dubte que Otegi contribuirà a fer que ETA deixi les armes i que es dissolgui d’una vegada i per sempre. Al capdavall aquesta va ser la seva aposta i del conjunt de l’esquerra abertzale. A més, el procés de recomposició política al País Basc amb la irrupció de Podemos els obligarà a repensar-se. Aquells que des de l’esquerra abertzale es van desentendre d’Otegi, ara ja saben que ell és el màxim actiu que tenen per remuntar la davallada amb la liquidació definitiva d’ETA.
