La pàtria

"Parlar de patriotisme genera tots els tics d’incomoditat imaginables en l’independentisme groc practicat per l’oficialitat."

“Pàtria” és la paraula proscrita del discurs processista. Segurament perquè parlar de patriotisme genera tots els tics d’incomoditat imaginables en l’independentisme groc practicat per l’oficialitat. Recordem que sempre ens diuen que això no va ni de banderes ni de llengües, i que tot és per acabar amb les llistes d’espera als hospitals i perquè els trens de rodalies arribin a l’hora. Tot plegat, una “república” per només afartar-nos d’estat del benestar.

És normal, doncs, que en alguns cercles polítics internacionals hagin qualificat a l’independentisme català de moviment de gent rica que volen pagar menys impostos. Quan hom defuig defensar i potenciar la seva identitat nacional per raonar la secessió, acaba essent percebut com un oportunista. Els dirigents d’Esquerra, JxC o la CUP han fet mans i mànigues per evitar, i sense assolir-ho, que mai ningú no els pugui enganxar la llufa de supremacistes per manifestar una catalanitat rotunda i sense concessions. Tot són conceptes per emmascarar la colonització que patim (anoteu-vos “interculturalitat”) o bé eslògans infantils per mirar de caure simpàtics, com és el cas del “volem acollir”. Sembla que siguem els mecenes de tots aquells que vulguin venir.

Per als nostres polítics és un insult allò que a la resta del món és un elogi: ser un patriota. Estimar la pàtria i voler-la en tota la seva plenitud, ho troben reaccionari. Segurament definirien així a Mercè Rodoreda si llegissin el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona que va fer l’any 1980 quan deia: “Tots hem desitjat en un moment o altre de la nostra vida tenir una ciutat ideal, una pàtria ideal: la més alta i la més bella. […] Aquesta pàtria ideal, nosaltres l’hem de fer”. La genial escriptora sabia que promoure el patriotisme esdevé la millor eina de progrés. Voler una “pàtria ideal”, com deia Rodoreda, significa l’objectiu comú dels seus fills per sobre de disputes partidistes o ideologies diverses. No és estrany que un any abans d’aquest seu discurs a l’ajuntament del Cap i Casal, l’esquerra independentista creés els anomenats “Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans” arran de la detenció d’alguns dels seus membres acusats de pertànyer a Terra Lliure. Ningú no s’amagava aleshores de ser un patriota, fos de dretes o fos d’esquerres.

Ara, en canvi, l’estil polític naïf i melindrós que promouen partits i associacions s’ha acabat imposant majoritàriament entre les rengles de l’independentisme. El patriotisme ferm i decidit diuen que desprèn tuf de totalitarisme. Enorgullir-se de la nació i promoure els valors que ens han singularitzat com a poble, sembla que sigui un acte de xenofòbia. Només es poden cantar les excel.lències espirituals dels pobles pobres i desgraciats. Si no felicites el Ramadà i dius que cal  ajudar a l’Open Arms, ets un feixista detestable. Rodoreda pensaria que ens hem begut l’enteniment.

 

Malgrat l’esquerranós totalitarisme ideològic que vivim on s’estigmatitza al discrepant, la idea de la pàtria reneix entre nosaltres. Cada dia som més els que pensem que sense defensar i promoure una ferma i nítida identitat nacional que ens impulsi cap a l’univers de les nacions lliures del món, l’objectiu de la independència de Catalunya és un projecte sense ànima que només pretén viure més còmodament.

 

Comentaris