La patata calenta

"El de la violència és un debat important, perquè va al centre de la qüestió i forçosament ha de condicionar les estratègies"

Molt tard, però per fi la direcció del procés ha donat, per boca de Marta Rovira, una explicació versemblant a la inacció i desistiment de Govern i entitats post declaració d'independència. No crec que Rovira pugui demostrar el que ha dit, perquè les amenaces de morts als carrers no s'acostumen a posar per escrit i, segons informacions periodístiques, van ser formulades pel govern espanyol de viva veu als mediadors que treballaven per evitar la DUI, i van ser aquests els que les van traslladar, també de viva veu, al govern català. Cal recordar que el President Puigdemont ja havia fet referència al tema en la seva primera roda de premsa a Brussel·les i en entrevistes posteriors, però fent servir l'expressió "violència extrema". Ha calgut que algú pronunciés la paraula "morts" perquè els mitjans posessin la qüestió al centre del debat públic.

 

Les paraules de Marta Rovira han tingut un efecte tan immediat com paradoxal. Sortint a desmentir-les amb tanta contundència ("burda patraña", "mentira absoluta"), el govern espanyol s'ha desarmat davant l'opinió pública. Si la Moncloa descarta l´ús de violència extrema, el bany de sang i els morts com a mètode per mantenir la unitat d'Espanya, l'independentisme ja no té cap impediment ètic (ni cap excusa autocomplaent) per descartar una estratègia de defensa massiva de la República al carrer en un futur més o menys llunyà, en cas que torni a produir-se una situació propícia. És cert que la UE i la gran majoria d'estats han tancat files amb l'estat espanyol en aquesta crisi, però també hi ha evidències que l'espanyol és un govern advertit i vigilat internacionalment en la qüestió de l'ús de la violència. Les imatges del 1O van causar un fort impacte en les opinions públiques i els governs europeus, que no volen que es repeteixin sota capa concepte, i molt menys amb el salt d'escala que implicaria la sortida de l'exèrcit al carrer. Recordem el tuit de Donald Tusk pocs minuts després de la declaració d'independència al Parlament: "Per a la UE no canvia res. Espanya continua essent el nostre únic interlocutor. Espero que el govern espanyol afavoreixi la força dels arguments, no l'argument de la força". Hauria permès la UE el bany de sang als carrers, en cas que les amenaces s'haguessin complert? O hauria forçat el govern espanyol a parar i negociar?

 

 

Aquest de la violència és un debat important, perquè va al centre de la qüestió i forçosament ha de condicionar les estratègies. Si la direcció política de l'independentisme majoritari pensa honestament que l'estat espanyol farà el que faci falta, banys de sang i morts inclosos, per mantenir la unitat d'Espanya, si pensa honestament que això serà així sigui del 51% o sigui del 65% la majoria independentista, i si pensa honestament que la causa de la independència no mereix assumir aquest risc, aleshores ha d'explicar-ho obertament i, en coherència, reformular objectius i col·locar la independència en el mateix calaix on la té el PNB, que formalment no hi renunciarà mai, però políticament no treballarà per aconseguir-la.  No tindria sentit (i no seria honest) continuar alimentant l'expectativa d'una independència possible si, quan tornés a arribar un moment de ruptura potencial com el del 27 d'octubre, es torna a actuar de la mateixa manera sota les mateixes amenaces.

 

Hi ha altres possibles enfocs: el de considerar les amenaces com un farol, o el de creure que la independència és una causa que sí que mereix assumir aquest risc (com han fet la grandíssima majoria dels països que han fet la seva independència, per cert). Si l'enfoc és aquest, aleshores tindria tot el sentit mantenir la independència com a objectiu polític central i treballar els mecanismes (socials, polítics, diplomàtics, i també psicològics) que permetessin donar una resposta diferent a una crisi com la del 27 d'octubre. Aquest és un debat que es pot ajornar si l'independentisme perd les eleccions o si les guanya només en escons. Però si el 21D es produeix una ratificació de la independència i del Govern legítim amb més del 50% del vot, la patata calenta tornarà a estar sobre la taula i els dilemes seran molt i molt semblants als de finals d'octubre.

 

Comentaris