La partitocràcia ho podreix tot

"Si volem tenir reconeixement internacional, oferim al món alguna cosa més que les nostres desgràcies"

Els partits polítics i les seves aritmètiques parlamentàries han esdevingut els pitjors enemics de la gestió de la cosa pública. Els seus interessos impedeixen prendre les decisions més raonables que afavoreixin la ciutadania. Som sempre en campanya electoral amb la vista posada en les enquestes. Tot es fa en funció de la demoscòpia. "Quin rèdit en trauran els meus d'aquesta decisió?". Aquesta és la pregunta de rigor entre els responsables polítics abans d'obrir la boca per parlar de qualsevol cosa.

 

L'absoluta professionalització de la política ha tingut conseqüències desastroses. Els partits s'han convertit en grans empreses (hi ha gerents, administratius, caps de comunicació,…) que només miren incrementar la seva facturació en forma de les subvencions rebudes pels vots obtinguts. Aquests ingressos són els que permeten mantenir els llocs de treball de tots els seus integrants, siguin càrrecs electes, càrrecs de confiança, assessors o simples treballadors en la seu de la formació. Al marge de les diferències cosmètiques entre ells en forma d'una suposada ideologia, tots comparteixen un mateix interès: que no entrin nous competidors. Són l'oligopoli del mercat parlamentari.

 

Però el problema no finalitza aquí. Podríem tenir un escenari com el que acabo de descriure amb actors d'una categoria més o menys contrastada. Seria un mal menor. El control ferri que exerceixen sobre les institucions, almenys es veuria compensat per una certa eficiència de gestió que dissimularia la mala qualitat democràtica. Malauradament no és així, i el resultat és aquell que descriu encertadament en la primera frase del seu original llibre "Contra les eleccions. Com salvar la democràcia" l'intel.lectual flamenc David Van Rebrouck: "Amb la democràcia passa una cosa curiosa: tothom la desitja, però no hi ha ningú que hi cregui". És tant el desprestigi del sistema representatiu electoral que gent con Van Rebrouck proposen una couta de legisladors elegits per sorteig, com en l'antiga Grècia. D'aquesta forma, pensa l'autor, la prioritat d'aquesta fornada de representants que estarien al marge de les estructures dels partits seria mirar pel bé comú, i no pas sortir reelegits al preu que sigui per mantenir la feina. Sense entrar a valorar els encerts o desencerts d'aquest llibre, el que sí demostra una vegada més és que és un error associar democràcia només a eleccions.  

 

Fins aquí ens ha portat la mediocritat imperant en les files dels partits actuals, la qual arriba ha estat de tal magnitud que cada dia resulta més difícil trobar l'excepció que confirmi la regla. Cap n'està al marge. El seu capteniment és més a prop del d'una secta que del d'una organització de persones que persegueix la millora d'una societat. Ningú es refia d'ells i els veiem com el principal hàndicap per assolir més cotes de llibertat o de progrés.

 

Mentre tot això passa, hom continua pensant que la solució només rau en la regeneració del sistema. Així, parlem de canviar les lleis electoral o de llistes obertes. Molt bé. Però si l'elector continua només podent triar les cares que li ofereix la mateixa partitocràcia, no ens mourem de lloc. Escollir els nostres representants hauria de ser en funció de saber el què pensen per poder saber com actuaran. Podem fer-ho? És més: és aquest realment el mecanisme del nostre vot?

 

Si mirem els 135 diputats actuals del Parlament de Catalunya, no tenim constància d'alguna idea política destacable en pràcticament cap d'ells. Els mèrits per esdevenir parlamentari no sabem quins són. Ni parlen, ni escriuen, ni pareixen cap concepte original i innovador que permeti fer créixer la societat. Només fan piulades al twitter que són la repetició d'eslògans parits per uns assessors que mai han trepitjat el carrer.

 

Si l'independentisme vol eixamplar la base, que comenci per proclamar ben alt que el futur estat català serà l'embrió d'aquesta regeneració política que ja demanen a crits des de Flandes fins a la Llombardia. Si volem tenir reconeixement internacional, oferim al món alguna cosa més que les nostres desgràcies.

 
 

Comentaris