La part de veritat que tingui l'altre

"Les possibilitats de diàleg s'allunyen en no veure en l'horitzó una moderació que possibiliti un diàleg que trobi una sortida a la ferida territorial"

Quina campanya plena de soroll i fúria, d'excessos verbals i xocs, d'amenaces, repressió i mentides (ho dic de bona font: després d'escriure almenys cinc articles contra l'aplicació del 155, vaig entrar en campanya de la mà de titulars manipulats com si fos un defensor del 155. Coses veredes, amic Sancho...).

 

Hi ha molt desgast inútil. Res està millor que abans de l'aplicació del 155. Llevat de l'augment de la participació és un senyal que Catalunya no és indiferent a la sort de Catalunya. És veritat que una participació tan elevada val com a referèndum. I ha guanyat l'independentisme. ¿Hauria de dimitir Rajoy? Val: és ciència ficció.

 

El problema és que aquesta polarització de la societat catalana -que es negava fa uns mesos des de les posicions favorables al procés- no es rebaixa amb aquest resultat electoral. A l'inrevés, es radicalitza. En termes de sortides polítiques, un resultat que no va molt lluny.

 

L'escenari electoral no ha canviat de manera determinant en la seva lògica de blocs, però a la interna ha enrarit el clima. Puigdemont i Junqueras es porten pitjor que fa uns mesos i les negociacions entre ells no seran fàcils. La burgesia de dretes ha vacil·lat finalment a la classe mitjana. Puigdemont a Bèlgica i Junqueras a la presó. La ciutadania ha castigat durament les CUP, però les CUP segueixen tenint la possibilitat de forçar el seu suport al bloc independentista. De manera que les possibilitats de diàleg s'allunyen en no veure en l'horitzó una moderació que possibiliti un diàleg que trobi una sortida a la "ferida territorial". Ja sabem què opinen el PP, Ciutadans i el PSOE: més 155.

 

Ciutadans ha fet un pas de gegant en la seva lluita per desbancar el PP, que fa un ridícul excessiu. Una cosa és que el PP estigués disposat a sacrificar Catalunya per guanyar posicions a la resta d'Espanya i una altra és que desaparegui d'un dels territoris més rellevants de l'Estat. El problema és que no es dona aquest sorpasso des d'una posició nova, sinó des d'una posició antiga i poc virtuosa (l'espanyolisme monàrquic que no entén l'Espanya plurinacional). Arrimadas i Girauta fan de Ciutadans el referent del Le Penisme espanyol, que contrastarà amb el neoliberalisme tipus Macron que vol Rivera.

 

Els partits que parlaven de diàleg no han tingut un resultat memorable. El PSC d'Iceta no ha tret rèdit del seu exercici extrem de transvestisme (des del ¡Por Dios Pedro, sácanos de Rajoy! al suport sense contrapartides al 155, passant per ficar en la seva llista gent d'Unió). Tampoc Catalunya En Comú Podem ha pogut fer-se un forat important amb el seu discurs assenyat ( "Ni 155 ni DUI"), segurament perquè semblava massa independentista per als no independentistes i massa unionista per als independentistes. Tant els comuns com Podem han de parlar amb més claredat. Els Comuns haurien necessitat ser frontissa al costat d'ERC i el PSC per poder fer de la seva proposta un programa de govern per a Catalunya i també per Espanya. Haurà d'esperar, però aquest espai arribarà, perquè l'única sortida al repte català passa per un referèndum pactat. Quan Catalunya entengui que la seva solució passa per Espanya (ja ha entès que no se la pot saltar via Europa), els Comuns i Podem tornaran com la solució. Mentrestant, només hi ha una novetat clara al costat de la capacitat de resistència de l'independentisme: la dreta ha despertat, i a més de rearticular els vots del PP ha esgarrapat a votants de l'esquerra que no estan entenent a on va el Procés. Tot està obert, inclosa una repetició de les eleccions. Una cosa bastant probable.

 

 
 

Comentaris