La pallissa dels neofranquistes a Madrid a les noies de Femen que van protestar contra l’acte d’homenatge a Francisco Franco hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Les imatges, colpidores, han tingut una funció reveladora per a la comunitat internacional, doncs és evident que no han pogut passar desapercebudes unes escenes de violència desfermada contra unes activistes que han demostrat tenir un elevat grau de coratge a l’hora de denunciar allò que, a hores d’ara, ja no hauria ser possible: les demostracions públiques de respecte i exaltació de la figura d’un criminal de la categoria de Francisco Franco amb personatges abillats de simbologia i aixecant de forma impune els braços per fer la salutació feixista.
Des dels Estats Units fins a Europa, televisions de tot el món han mostrat les escenes posant en evidència la impunitat amb què el feixisme ocupa l’espai públic a l’Estat espanyol i com se li permet recórrer a la violència davant d’aquells que li volen oposar resistència. Els fets, però, han causat més sorpresa al món que no pas indignació a Espanya on la inexistència d’un consens polític que abraci tot l’arc parlamentari per condemnar el franquisme fa que el feixisme consideri que encara té el dret de campar alegrement pels carrers en les seves dates més assenyalades.
Les puntades de peu contra les tres dones de Femen, escridassades i arrossegades per terra, son una mostra més de l’evident assignatura que té pendent aquest Estat contra la ferralla feixista. El més greu és que la societat espanyola visqui aquests episodis com quelcom que forma part de la normalitat o el que és possible. Algú hauria de fer pedagogia per evitar que aquesta simbologia s’exhibeixi sense conseqüències i algú hauria d’acabar d’entendre que cap partit que pretengui considerar-se demòcrata pot justificar i emparar la violència que gasten aquests energúmens.
