Diu la saviesa popular que només pots ésser emmascarat per una paella vella i això és el que ha passat amb “el cas Palau”. En un intent de desgastar i denunciar una pretesa corrupció per part de CDC a resultes d’un conveni plurianual signat amb la Fundació Orfeó Català que l’actual director del Consorci de Palau troba “estrany i anormal” opinió subjectiva i sense cap validesa jurídica ja que els ingressos es feien en comptes bancaris legals i que havien passat totes les inspeccions d’Hisenda i altres entitats de Justícia. Doncs en virtut d’aquest conveni l’Orfeó va subvencionar la Fundació Trias Fargas amb 630.554,82e que es van ingressar al llarg de deu anys, és a dir entre 1999 i 2009, per a la promoció de la música i la cultura catalana.
El conseller Castells, qui probablement passarà a la història com el conseller de l’empastifada, no va ser mai partidari de que el Parlament de Catalunya iniciés una comissió d’investigació sobre aquest afer; entre altres coses perquè les comissions d’investigació parlamentàries són iniciatives que es porten a terme des de l’oposició per a controlar el govern. El fet que estem a pocs mesos d’unes eleccions que pronostiquen una galeta monumental pel tripartit i l’evidència que “Més Zapatero, més Catalunya” ha estat una presa de pèl ciclòpia per part dels socialistes, ha provocat un malestar tan evident que des del carrer Nicaragua s’ha optat per omplir de fressa de corrupció tot el panorama polític, mossegant sense contemplacions a fi i efecte d’aconseguir que quanta menys gent vagi a votar fastiguejada per tot plegat, molt millor, i així pal•liar la castanya socialista que amb una baixa participació hi surt guanyant sempre.
Naturalment que el senyor Ferran Crosta i companyia sabien que d’aquesta maniobra en sortiran malparats alguns prohoms del govern, però qui? El conseller Castells? Cap problema, els fa més nosa que servei.
Deu ser per aquesta mala maror que el conseller d’economia ha quedat sec com un ascle, perquè s’han de tenir molts pebrots per votar en el sí de la comissió que del “cas Palau” només s’investigarà el que fa referència a la Trias Fargas, que del que ha sortit sobre l’hotel res de res.
Però la paella vella emmascara, i no pot ésser d’una altra manera: resulta que mentre el cada vegada més efímer conseller Castells donava lliçons sobre “ètica en la contractació pública” , una mica més enllà els compareixents de la comissió esmentada deixen anar unes perles que amenacen en ser pedrols que enfonsin per sempre més el tripartit II. Vet aquí com es pot justificar que tres finques que estaven catalogades com equipaments donat que eren una escola ( de la Salle per més dades) acabin essent un hotel? La directora general del patrimoni de la Generalitat, Immaculada Turu, diu que van acudir a la “petició d’auxili” que se’ls va fer per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació del Palau per poder dur a terme un “projecte de ciutat” i sense més ni més, ni informes, ni estudis, ni cosa que s’hi assembli van canviar la qualificació de l’antiga escola per tal que s’hi construís l’hotel. A Ciutat Vella fan falta més hotels que escoles? Tot això sense tenir en compte que mentre el conseller Castells signava els papers que li portaven els seus serveis, i es sent profundament dolgut pels qui li demanen si coneixia el què signava, el secretari general de presidència era el senyor García Bragado, que passaria a ser de seguida el responsable d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, lloc des del que va modificar el pla metropolità per a poder construir l’hotel. Tot lligat i ben lligat, en l’operació la Generalitat ha perdut més de 5 milions i mig d’euros, que en paraules de l’ajudant inefable del Conseller, antic diputat Carnicer, “estan iniciant les investigacions per veure qui ha de pagar”.
Els pagarem nosaltres, tots els ciutadans, mentre que com a mínim CDC ja ha signat el conveni per a retornar al Palau els sis-cents mil euros amb què havia subvencionat la Trias Fargas.
El cap de l’Oficina Antifrau, senyor Martínez Madero declara que la comissió és un despropòsit, que la constitució marca clarament que només la pot instar l’oposició per a dur a terme el control del govern tal i com li pertoca . És d’agrair que hi hagi servidors públics valents i honestos, que siguin capaços de fer aquestes declaracions l’endemà d’estar asseguts a primera fila escoltant els advertiments nerviosos i estridents amb què el conseller Castells tancava el seminari sobre “ètica en la contractació pública“.
La comissió del cas Palau té tots els indicis del que anomeno Efecte Diagonal, o sigui tot amanit per guanyar però la gent no és tan enze com els totpoderosos socialistes creuen, i al capdavall, posen les coses al seu lloc.
