Segons la llegenda és l’última, la més destructiva, la que enfonsa definitivament els nàufrags. Aquests miraven de salvar les seves vides, pactant a ajuntaments i diputacions contra llurs principis, tan esbombats com traïts, eixamplant les base, matisant les seves posicions, perfilant independentismes de “ser” i d'”estar”, prometent anar fins al final si l’Estat no cedeix però acomodant-se si cedeix, o almenys fa com que cedeix, que no se li demana pas res més, oi? quan la novena onada va arribar i va destruir de cop tots els plans i afanys.
El PSOE, minoria majoritària al Congrés, no vol els vots independentistes per formar govern perquè no els necessita. Tampoc no vol una coalició amb UP perquè no li cal. Només demana l’abstenció de la dreta nacional en segona volta i tampoc no la necessita. El que vol és anar a noves eleccions al setembre perquè els sondeigs li auguren un bon resultat. I li auguren precisament per haver convertit Catalunya en el boc expiatori de totes les desgràcies d’Espanya.
És saviesa convencional: la gent et votarà si, a més d’una raó per a fer-ho a favor, els dónes una altra per a fer-ho en contra. Amb la seva intransigència envers Catalunya, Sánchez i el PSOE sumen a llur vot el molt robust i estès vot espanyol anticatalà que, orientant-se al vot útil, abandonarà el de les dretes carpetovetòniques del trio de les Bermudes, Casado, Rivera i Abascal. El PSOE es veu governant en solitari amb majoria absoluta.
El fantasma de les eleccions espanyoles al setembre és la novena onada del pseudoesquerranisme d’UP. La seva ridicula insistència en aconseguir un lloc al sol al costat d’un PSOE a qui no li fa cap falta sona com el cant del cigne abans de morir, aixafat per la seva incompetència i la seva irrelevància.
I, amb el pseudoesquerranisme d’UP, el català se’n va per la claveguera. Iglesias, disposat a renunciar davant de notari a la seva defensa del dret a l’autodeterminació dels catalans, ha deixat els comuns quequejant incongruències. I, amb els comuns, llurs rivals catalans d’ERC, tan defensors com ells d’un referèndum d’autodeterminació que, tard o d’hora (millor tard que d’hora) el govern espanyol acabaria acceptant, sobre tot si és un govern d'”esquerres”.
El govern del PSOE té encara menys intenció d’acceptar un referèndum en Catalunya que el PP, Cs o Vox. És més, els està deixant com a porucs amb la seva defensa tancada de l’unitat de la Pàtria, garantint-se així la majoria absoluta. La novena onada completarà el seu destructiu recorregut a Catalunya, on el previsible és que els resultats de les eleccions espanyoles siguin molt diferents als de les eleccions del passat 28-A a causa, sobretot, de la crisi de confiànça que s’ha obert entre la gent independentista i els seus partits. El gir d’ERC d’un independentisme retòric abans les eleccions a un republicanisme real i realment no independentista després va decebre molts i augura un mal resultat a les possibles eleccions espanyoles.
El mateix cal esperar de l’independentisme burgès de JxC que, tot i que ha reiterat la seva voluntat no pactista amb el govern espanyol, s’ha sumat a la política de pactes indefensables a Catalunya. Si d’aquí a aquestes molt probables eleccions espanyoles de la novena onada no apareix una oferta nova, exclusiva i clarament independentista, l’esperable es una pujada de l’abstenció. Pero l’abstenció de l’independentisme es una molt mala noticia per a un projecte que no pot defallir, encara que sigui molt bona per aquells que “están” transitoriament independentistes però desitjant deixar de ser-ho.
Aquesta oferta d’una opció unitària, independentista, transversal i de país hauria de tenir lloc amb la convocatòria d’unes eleccions nacionals catalanes per part de la Generalitat, a banda de les espanyoles. El seu compromís hauria de ser posar en marxa un procès constituent republicà l’endemà de la votació.
Només així, portant l’iniciativa al nostre país, superarem la destrucció de la novena onada.
