Europa no sap encara com pair la polèmica dels minarets. Diumenge passat els suïssos van votar majoritàriament a favor d’incloure a la seva Constitució la prohibició d’edificar-ne a territori suís. Una de les primeres veus contràries que es va manifestar preocupada per aquesta decisió va ser la del responsable vaticà de la pastoral del immigrants, que va alertar que no es pot limitar la llibertat religiosa, tot i reconèixer que no sempre existeix una plena reciprocitat en els països islàmics. Amnistia Internacional ho va qualificar de violació de la llibertat religiosa i de discriminació, i s’ha mostrat esperançada que el Tribunal Suprem Federal de Suïssa o el Tribunal Europeu dels Drets Humans intervingui (això d’utilitzar una instància judicial per modificar la voluntat popular no és una pràctica exclusiva ni de la dreta sociològica ni de la pell de brau).
Ja veurem què decideixen els tribunals, i si actuen conseqüentment amb decisions preses anteriorment. Cal recordar que el mes passat el mateix Tribunal Europeu dels Drets Humans, apel•lant a l’article 9 del Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals -relatiu a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, des del principi de neutralitat ideològica i religiosa de l’estat- va demanar la retirada dels crucifixos de les aules de les escoles italianes. I aquesta mateixa setmana, prenent-ho com a precedent, la comissió d’educació del congrés dels diputats espanyol va demanar la retirada de les creus de les aules de tots els centres d’ensenyament públics i concertats. Es pot defensar la construcció de minarets i la retirada dels símbols cristians a l’hora? O tots moros… o tots laics. Qualsevol cosa menys cristians, sembla que pensin alguns.
Europa va excloure del seu projecte de constitució les seves arrels cristianes i no va trobar entre els nous valors cap que l’identifiqués prou com per generar la consciències de pertinença a una realitat comuna. L’estat laic pot representar una societat agnòstica, però no es pot situar al capdavant de la bel•ligerància atea. Si les lleis no han de servir per afirmar Déu, tampoc són els instruments adequats per negar-lo. No estem davant d’un enfrontament entre la creu i la mitja lluna, si no entre la llibertat i la intolerància. I també entre el que som i el que serem d’una banda, confrontat amb allò en que mai voldríem convertir-nos.
