“Jo sé que en la tirania només hi ha fracàs. Un país es construeix com una catedral. De la base cap amunt! Doneu poder a cada home i guanyareu en força. ¿Qui pot objectar unes paraules tan raonables? Si la seva majestat volgués oferir justícia, justícia en forma d’una carta de drets que permeti a cada home proveir pels seus, restar estalvi de ser condemnat sense causa, o d’anar a la presó sense càrrecs… Que permeti a cada home treballar, menjar i viure de la seva feina, i ser tan feliç com es pugui… Aquest Rei serà gran i no només rebrà lleialtat del seu poble sinó també el seu amor”.
Aquest és el monòleg que fa Robin Hood a la darrera pel•lícula de Ridley Scott, oposant-se a la tirania d’un monarca, el Rei Joan, demanar-li que atorgui una carta de Drets —que defensi de l’opressió i de l’arbitrarietat cada home del regne— abans de demanar als seus súbdits —nobles, aristòcrates— que l’ajudin a vèncer l’enemic exterior, el rei de França.
És a dir: primer drets, prerrogatives, i després fidelitat, ajut per a continuar construint un país.
Tota l’acció passa al segle XIII, i segurament és bastant improbable que un personatge d’aquell temps tingués una seguit d’intuïcions diguem-ne ‘constitucionals’, és a dir, que pogués desitjar amb tanta intel•ligència i amb tant d’encert el que hauria de ser, a partir de la Revolució Francesa, la dinàmica de totes les societats democràtiques.
Però és una bella metàfora de la nostra tessitura. A la pel•lícula també veiem que el Rei diu que signarà la Carta de Drets després de la batalla, però un cop vençut i foragitat l’invasor francès, es fa el borni, s’hi nega, i a Robin Hood no li queda altre remei que escapar al bosc de Sherwood.
Sí, també a nosaltres Zapatero ens va dir allò d’ “aprovaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, i després es va fer el boig, i el va retallar —encara que per retallada i castració i negació d’alguns dels puntats fonamentals de la catalanitat la que ha fet el Tribunal Constitucional… La nostra situació ara per ara és similar a la de Robin Hood, o seguim patint la negació de la nostra Carta de Drets o ens enfilem a la muntanya.
¿Què significa enfilar-se a la muntanya? A dia d’avui òbviament s’han de descartar les opcions violentes. Aquí tothom acata la sentència, les mentides, el Trágala (trágala, trágala, trágala, perro) de la constitució als qui voldrien superar-la. No queda altre remei, al segle XXI, que seguir fent política —dialogar, pactar, votar—, a no ser que, en el pitjor dels casos, s’assagin alternatives de desobediència civil. ¿Sí, una revolució de vellut a la catalana? ¿I qui seria capaç de liderar-la?
Jo vaig anar a la manifestació. Vaig veure moltes coses meravelloses. Sobretot em vaig adonar de l’enorme civilitat del poble català. No esperava altra cosa, però també accentua la sensació de desemparament el fet de comprovar que tants de centenars de milers de persones no tenen satisfetes les seves aspiracions polítiques. Aquella multitud no s’encabia ben bé en cap dels partits; si hom posa el termòmetre a aquella manifestació se n’adona que cap dels partits de l’espectre parlamentari pot canalitzar a dia d’avui el que agitava aquella multitud de bons patriotes, almenys el seu corrent majoritari.
I el que cansa més: l’ús que hem vist que es feia de la bona fe dels manifestants catalans. Fa fàstic comprovar com el PSOE llença la manifestació al cap del PP, i com el PP li torna la pilota dient que tot és culpa de Zapatero. No altra cosa hi ha de fons en el debat d’aquests dies a Madrid. En el debat sobre l’estat d’Espanya s’usa l’Estatut per no haver de retre comptes del desvari econòmic.
I l’endemà de la manifestació tots d’acord amb l’alegria de la Roja, gran pujada d’adrenalina patriòtica a Espanya, amb el que això suposa en l’enfortiment de l’espanyolitat entre el nostre jovent, que sempre s’apunta —més enllà d’identitats o ideologies— al cavall vencedor. ¿Qui es pot sorprendre? Catalunya fa massa olor de derrota —d’incoherència, de lentitud, de divisió, de vinagre—, i Espanya cada dia que passa sap vestir-se amb els colors del prestigi, i tot perquè encara conserva la salvatgia de la imposició, del cop de puny, del bram patriòtic. Tots els vents li van a favor.
Hi ha un poema de Rimbaud on canta que va ‘morir per delicadesa’. Molt sovint sembla que Catalunya va pel mateix camí. Fins i tot Pilar Rahola ja s’ha cansat de la delicadesa catalana i ja torna els insults que pateix en la defensa de Catalunya: “Creo que los catalanes nos hemos acostumbrado demasiado al ataque desmesurado, y algún día deberíamos decir basta.”
I no ho podem negar: aquí a Catalunya també s’ha celebrat la victòria d’Espanya en el mundial, però també hem de dir que molt sovint l’alegria no anava acompanyada del símbol, era un goig sense banderes —pel meu balcó veia passar cotxes que feien sonar els clàxons, però sense banderes al vent, els mateixos cotxes que surten a celebrar les victòries del Barça, no en tinc dubtes—, banderes que —ai— són percebudes com emblemes d’una agressivitat atractiva —perquè guanya.
Ahir, al Congrés, tots els diputats catalans, menys el PSC, van parlar d’independència: Ridao, Herrera i Duran. El paper del PSC a Madrid és la cosa més trista de tota la península ibèrica: aplaudeixen amb llàgrimes a Zapatero, però en arribar al Passeig de Gràcia s’emboliquen amb la senyera com qualsevol independentista gratinat. Una cosa és pragmatisme, l’altra és la indignitat, per no dir paraules més gruixudes.
Fet i fet, però, ¿Què hi ha de més esquizofrènic que ara el Parlament refusi el referèndum per a la independència? Tots els partits —menys ERC— van votar a favor de deixar córrer la iniciativa: CiU, ICV, PSC, PP, iniciativa promoguda per López Tena i Uriel Bertran. ¿Raons d’oportunitat? ¿Tres dies després de la manifestació? Catalunya és un maldecap indesxifrable.
Em repeteixo les paraules de Robin Hood: “Un país es construeix com una catedral.” Necessitem un canvi.
