La noia va exercir la seva llibertat d’expressió i ha acusat la Generalitat de Catalunya de ser un niu de corruptes i delinqüents. D’immediat es va formar un escàndol, des del PDeCAT reclamaven querella i el Govern se n’ha fet ressò, ha dit que la interposarà, imagino que per calúmnies, tot i que encara és solament una declaració d’intencions.
La noia, de la que es diu que és experta en seguretat, s’ha assegurat (ella sí) un lloc al sol mediàtic, doncs res millor que el fet de generar controvèrsia per elevar el “caché” i les peticions de protagonitzar tertúlies. És en el fons la marca de la casa de la marca política on milita. També d’alguna altra, i vagi’n aprenent les que no n’usen, perquè acabaran com el PSOE, tenint que fer mediàtica baralla de diversos candidats sense programa divers.
La noia s’ha passat tres pobles, diuen. O no, no ho sé, i puc assegurar que aquestes alçades de la “rufianització” de la política verbal (l’altra, la de les idees, la de treballar amb llapis i paper per reflexionar sobre algun món futur d’acord amb una ideologia, no surt als mitjans de comunicació), a aquestes alçades de la convicció general de què tot succeeix tràmit una pantalla de plasma, el cert és que m’importa ben poc si ella concretament ha estat molt o massa excedida en les seves manifestacions. Molt més important em sembla la coherència que pugui està mancant en les actituds dels que la critiquen.
La qüestió paradoxal és que criticar la noia crítica amb els inquilins del Palau de la Generalitat pot incórrer en discriminació. Tothom s’ha manifestat a favor de limitar els privilegis processals dels parlamentaris, però ara per ara la diferència entre la noia que des d’una ràdio parla d’un govern suposadament equiparable a la màfia i el noi que li diu de tot a la policia des d’un faristol és que a aquella li poden posar una querella per injúries i calumnies, mentre aquest és inviolable, simplement, diria ell mateix amb la seva veu pausada que sembla fins i tot amable, exerceix la seva llibertat d’expressió, ni que sigui emparada, protegida, amagada darrera de la inviolabilitat parlamentària. Jo crec que aquesta inviolabilitat és necessària, però ells mateixos han manifestat el seu rebuig a qualsevol privilegi per ser representant del poble; vet aquí la incoherència, vet aquí, doncs, la discriminació.
