Quan un portaveu oficial afirma que “tanquem la porta a un escenari de noves eleccions” però no indica per on arribarà l’acord, l’escenificació mateixa és un símptoma, inequívoc, que la negociació ha entrat, de ple, en el fangar partidista. En aquest cas, amb l’afegit de la batalla entre faccions internes dins d’una llista -la de Junts per Catalunya- que es va confeccionar amb presses i amb l’únic incentiu compartit d’evitar una debacle electoral. Fa temps que la clivella estratègica ha dibuixat dos camps tàctics: L’un, amb Puigdemont i el seu entorn, parcialment arrenglerats amb la CUP. I l’altre, amb ERC i les estructures més orgàniques del PDeCAT, que necessiten governar.
Així les coses, i descartades les eleccions, només queda comprovar com es reparteixen els departaments i les partides pressupostàries. I una negociació d’aquest tipus no justifica que s’allargui més un impàs que fatiga extraordinàriament la ciutadania i estressa, estúpidament, l’administració catalana. Ja no estem parlant de política.
Ara bé, a més del repartiment, els negociadors farien bé de tenir en compte que hi ha una societat que necessita saber què se’ls proposa els pròxims quatre anys i a quina legitimitat s’acollirà el seu Govern. I, sobretot, d’aquesta negociació no en pot sorgir un Govern de quotes, sinó un executiu cohesionat i combatiu. És la seva responsabilitat. I se’ls exigirà.
