Aquesta setmana, Mònica Terribas, i l’equip del Matí de Catalunya Ràdio, han entrevistat a Jordi Cuixart. Tots sabem, d’ençà de fa molt temps, que el president d’Òmnium Cultural és un home savi i amb les idees molt ben endreçades. A més, és públic i notori que la seva bonhomia i el seu savoir faire aconsegueixen que tot el que ell explica, i pensa, esdevingui doblement intel·ligent. L’entrevista que la ràdio pública de Catalunya va retransmetre dimecres passat n’és una bona mostra. No en va, és un exercici de clarividència i de sentit comú digne de tenir en compte. És també una mirada cap al futur molt interessant. Per això, si vostès encara no l’han sentida (o llegida), els recomano que ho facin.
Cuixart analitzava la imminència del judici de la vergonya i tota la farsa que implica el procés judicial com a garant de la unitat d’Espanya, la presó com a eina de denúncia, la criminalització del moviment independentista, les estratègies de les defenses, el context espanyol amb l’aparició de Vox i l’escenari català i el futur del moviment sobiranista i independentista. És en aquest context que va ser capaç de fer autocrítica, assumir el malestar que potser existeix i fer palès que la repressió de l’Estat -tal com vàrem poder veure amb les detencions arbitràries a les comarques de Girona- intenta fer la feina de dividir als qui estem a favor de la secessió. Tanmateix, a banda de l’autocrítica, Cuixart també va fer propostes engrescadores i, en part provocadores, que faríem bé de tenir en compte. Em refereixo a la seva idea de la necessitat de nous lideratges i a la necessitat de reorganitzar els diferents espais del sobiranisme.
Servidora creu que l’aparició de nous lideratges és imprescindible. Tal com esmenta Cuixart “calen nous lideratges perquè no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili” i afegeix “que òbviament cal que convisquin amb el existents”. Per desgràcia, a la presó hi ha dones i homes bons, amics sobradament preparats per dirigir el nostre país, que van encapçalar el risc que implicava la convocatòria del referèndum i que ara, en la situació injusta en que es troben, han assumit un sacrifici personal i familiar enorme, amb una fortalesa i una dignitat colossal. Ai las! Mai els agrairem prou tot el que han fet i fan per aquest país nostre! Però malgrat això, i a pesar del desig de llibertat que tenim per a tots els presos i les preses polítics, és evident que la fidelitat a l’1-O i la lluita pel dret a l’autodeterminació requereixen nous dirigents cívics i polítics que puguin continuar, complementar i ampliar la tasca del govern del MHP Carles Puigdemont. Em sembla vital i em sembla urgent.
I al mateix temps, també és essencial que l’independentisme es faci més coherent, sigui més universal, estigui més coordinat i opti per una estratègia d’unitat de lluita. I és que amb els anys de procés ja hem acumulat massa batalletes infructuoses entre partits que competeixen pels mateixos vots i ja hem comprovat, sobradament, que aquesta lluita caïnita no ens duu enlloc. Ans al contrari! Al meu entendre, aquesta dinàmica és caduca i no ens beneficia en res, com tampoc ens ajuda la feblesa d’un relat vinculat a la democràcia que ara cal reforçar. Avui ja sabem que l’Estat espanyol no defallirà i no aturarà la seva activitat repressiva i per això, ha arribat l’hora de fer un salt endavant amb el reforç del discurs que triomfa a Europa i al món. Em refereixo a la reivindicació de drets civils i polítics vinculada a l’exercici de la democràcia perquè només el dret a l’autodeterminació i la legitimitat que ens dona tenir un vuitanta per cent de la ciutadania a favor de la celebració d’un referèndum són comprensibles i acceptables a les democràcies consolidades. Aquest és el llenguatge que guanya, aquesta és la via que ens durà a la llibertat. Som-hi?
