En fer-se pública l’escandalosa manipulació de persones i vots en les primàries del Partit Socialista per escollir el candidat a cap de llista per Barcelona, és obvi que Jaume Collboni, guanyador amb victòria insuficient, hauria d’haver presentat la seva dimissió immediata. Collboni, però, no sols no ho ha fet, sinó que hi ha tret importància. No té cap importància que hi haguessin cues de pakistanesos que no sabien què votaven, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien qui eren els candidats, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien què signifiquen les sigles PSC-PSOE, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien ni català ni espanyol i que, per tant, no entenien el que se’ls preguntava, no té cap importància, en definitiva, que diversos testimonis veiessin com els apoderats del partit posaven el sobre amb la papereta a la butxaca de ciutadans pakistanesos i com se’ls donava l’euro necessari per poder votar. Res d’això no té cap importància per al Partit Socialista, un partit que ja fa molts anys que ha fet de la manca d’ètica la seva praxi política.
L’excusa a la qual s’aferra el senyor Collboni és que ha obtingut un bon resultat en punts de votació que no han estat denunciats. És a dir, que, segons ell, la impugnació només hauria d’afectar els llocs en què s’ha descobert la tupinada; la resta en quedaria al marge. Això, tanmateix, és èticament inadmissible, ja que enterboleix el procés, desferma una sospita sobre el conjunt de les trenta seus electorals –un partit que no té escrúpols a manipular tres meses pot manipular-les totes– i mostra el caràcter sectari d’una cúpula capaç de les baixeses més grans –com ara aprofitar-se de la immigració i de la ignorància d’alguna gent– per tal de retenir el poder. No hem d’oblidar que Jaume Collboni i Carmen Andrés –que no exclouen un pacte– representen l’aparell del PSOE de Catalunya.
“Però com s’entén que la majoria de candidats –Jordi Martí només parcialment– accepti aquest frau electoral i no impugni les eleccions?”, pensarà algú. Doncs sí, costa d’entendre. Sobretot per dues raons: una, perquè qui calla consent; i l’altra, perquè alimenta la percepció que les pràctiques mafioses són habituals al carrer Nicaragua i no escandalitzen gens els pocs militants que hi queden. Un frau electoral sempre és greu, però encara ho és més si qui el comet es fa dir ‘progressista’. Llevat, és clar, que es refereixi al seu progrés i no pas al de la col·lectivitat.
En tot cas, és obvi que el PSOE de Catalunya ha mentit en parlar de “primàries obertes”, ja que tot sembla lligat i ben lligat perquè guanyin les opcions més oficialistes i tancades. Per altra banda, s’ha fet evident que tot plegat no ha estat res més que una operació merament publicitària amb dos objectius: amagar la indiferència de la militància, incorporant-hi vots aliens, i aconseguir durant uns dies la quota mediàtica que l’involucionisme del partit i la seva buidor argumental els neguen. Tot i això, dels 7.463 votants, només el 30% n’eren militants o simpatitzants, cosa que indica fins a quin punt calia maquillar el desastre. Aquesta, a més, és una magnífica manera d’obtenir les dades personals de gent aliena al partit que pugui ser empaitada en futures campanyes electorals. Arribats aquí, hi ha poc marge per al dubte sobre la manipulació de vot a què serà capaç d’arribar el Partit Socialista en una consulta per la independència de Catalunya. Caldrà agrair-los l’avís.
