Ara fa uns dies, El Món es feia ressò de les declaracions d’Isabel Coixet en un programa de La Sexta en què parlava de Catalunya i deia coses com aquesta: “Crec que els qui no pertanyem a una tribu ens hem d’expressar. No necessito que em facin combregar amb cap ideologia, ni que em diguin quin llaç he de portar, ni quina bandera he de posar al meu balcó”. No són pas les primeres declaracions que fa Isabel Coixet sobre aquest tema. L’any passat, al costat d’alguns dels noms coneguts del nacionalisme espanyol “de izquierdas”, com ara Juan Marsé, Mariscal, Javier Cercas, Rosa Montero, Javier Marías, Victoria Camps, Mónica Randall o Rosa Maria Sardà, ja va signar un manifest que, sense enrojolar-se i fent seu el discurs de la ultradreta, aprovava la repressió espanyola a Catalunya i titllava l’1-O “d’estafa antidemocràtica”. Sembla mentida el pànic que provoquen les urnes en aquest estol de personatges que afirma haver “luchado por las llibertades”. Les “libertades” per emmordassar i emmanillar Catalunya. Aquesta Inés Arrimadas de la pantalla gran, a més, no té escrúpols a mentir per apaivagar la seva dissonància cognitiva fent creure que a casa nostra es commina la gent a penjar llaços grocs i estelades al balcó. Com si els qui els pengem no ho féssim perquè ens dóna la gana sense preocupar-nos del que faci o deixi de fer el veí.
Coixet, però, ha continuat desbarrant i passejant autoodi amb frases com aquesta: “Em sento com en un supermercat on a fora hi ha molta boira i molts zombies”. Ella, és clar, seria la clienta normal del supermercat, i els independentistes serien els anormals. Pitjor encara: serien zombies que l’assetgen des de l’exterior. Continuï així, senyora Coixet. Ara ens diu ‘zombies’ i ens considera anormals, potser aviat ens considerarà ‘Untermenschen’ (subhumans). Fins i tot, si parla amb José Borrell, que té la mateixa ideologia que vostè, li explicarà la seva fórmula per ‘desinfectar-nos’.
Arribats aquí, pot ser que a algunes persones els vingui de nou aquest ultranacionalisme espanyol de caràcter racista que exhibeix Isabel Coixet i que arriba a fer paral·lelismes entre el procés català i el dictador Kim Jong-un, líder sanguinari de Corea del Nord. Però és un ultranacionalisme força tronat que ja fa molt de temps que el practica. Recordem que ara fa vint anys, Coixet ja formava part d’aquell artefacte catalanofòbic anomenat Foro Babel, al costat d’Albert Boadella. Arran d’això, precisament, en vaig parlar en el meu llibre “Jo no sóc espanyol” en la conversa que mantinc amb Lluís Gavaldà, i ell, entre altres coses, em va dir això: “Són gent molt malintencionada, amb un claríssim rerefons polític, i sense l’eximent dels qui viuen fora de Catalunya amb idees preconcebudes basades en la desinformació. Els del Foro Babel viuen aquí i no tenen excusa: busquen el lerrouxisme, l’enfrontament, coses que per sort no arrelaran.”
Gavaldà tenia raó, no tenen excusa. Però continuen odiant fins al paroxisme la possibilitat d’una Catalunya a les Nacions Unides. La sola idea d’una Catalunya lliure els embogeix, fa que perdin el senderi, que buidin el pap i que mostrin qui són realment. He de dir que considero Isabel Coixet una bona directora de cinema, i algunes de les seves pel·lícules, com ara Coses que no et vaig dir mai, Mapa dels sons de Tòquio o La llibreria, m’agraden força. Una cosa no treu l’altra. Tanmateix, en el terreny ideològic estic situat als antípodes i observo la flagrant contradicció entre allò que diu i allò que fa, cosa que demostra no tan sols una manca absoluta de reflexió, sinó també el frau que amaga darrere el somriure de senyora ‘universalista’ i ‘ciudadana del mundo’ que llueix als photocall dels festivals de cinema.
Se li ha de reconèixer la coherència, això sí, en el seu menyspreu sistemàtic per la llengua catalana. Un dels trets definitoris del Foro Babel era donar a la llengua catalana un caràcter merament folklòric, apta per parlar amb la iaia o per fer alguns calerons publicitant pel·lícules i productes per TV3 i Catalunya Ràdio, però inconcebible per a coses més elevades. Fins aquí, doncs, cap sorpresa. Si per alguna cosa es caracteritza el nacionalisme espanyol és per imposar la ‘lengua superior’, que és la llengua ‘que entiende todo el mundo’. La contradicció és que a l’hora de rodar pel·lícules, Isabel Coixet opta gairebé sempre per l’anglès en comptes de l’espanyol. Curiós.
Una altra contradicció de la senyora Coixet és que es proclami enemiga de les injustícies i de la tortura, fins al punt de fer documentals sobre el tema, com ara “Viaje al corazón de la tortura” o “Hablando de Rose, prisionera de Hiséne Habré” i que, ves per on, no hagi dit mai res de les ferotges tortures sofertes per independentistes catalans el 1992 i que van ser denunciades al Tribunal Internacional de Drets Humans. Es dóna el cas, a més, que les tortures es van emmarcar en l’anomenada Operació Garzón, un jutge que mai –mai!– no va fer cas de les denúncies que li relataven no sols els torturats sinó els metges forenses. Uns anys després, el 2011, la senyora Coixet va dedicar un documental de suport al personatge titulat “Escuchando al juez Garzón”.
També és força contradictori que algú que es proclama enemic de les “injustícies”, a més de callar davant la violació dels drets humans que suposa la violència espanyola de l’1-O contra el poble català i l’empresonament i l’exili dels membres del seu govern i d’altres persones innocents, manifesti una aversió tan profunda vers els llaços grocs que justament denuncien aquestes violacions. I és que, en aquest cas, el violador és la Nación de la senyora Coixet; i si hi ha algú al planeta amb llicència per violar els drets humans i cometre tota mena d’injustícies en nom d’un déu anomenat Sagrada Unidad, aquest algú és la Nación espanyola. Aquesta és, doncs, la ideologia tribal de la senyora que diu que no té tribu, la tribu dels que apallissen, la tribu dels que empresonen, la tribu dels que amenacen amb cometre una massacre, la tribu dels que estan disposats a tot per impedir la llibertat de Catalunya, la tribu dels que senten fàstic pels llaços grocs perquè denuncien una injustícia, perquè els interpel·la directament i que mostra el seu autèntic rostre, que és el de la hipocresia. La hipocresia d’Isabel Coixet es fa palesa en la frase del gran assagista Samuel Johnson que apareix al començament d’una de les seves pel·lícules: “Una injustícia en un lloc és una injustícia a tot arreu”.
