La nació fracassada

"Espanya és un producte multinacional, cobert amb un estat, que es veu a ell mateix com un estat-nació i que intenta imposar aquesta pretensió des de fa 142 anys"

Quan el 2 de Setembre a l'estadi Santiago Bernabéu a Madrid, les seleccions de futbol d'Espanya i Itàlia jugaven la qualificació directa pel Mundial de futbol, va passar una cosa molt estranya: Cada vegada que el jugador català Gerard Piqué tocava la pilota era xiulat per una part del públic. Això provocava, per contra, que l'altra part del públic l'aplaudís. Mundo Deportivo va titular "cada pilota una votació".

 

Abans de l'inici del partit es produïa un conegut, encara que no per això menys estrany ritual a sobre el terreny de joc: Mentre que les estrelles d'Itàlia cantaven en veu alta el seu himne nacional, els jugadors ibèrics callaven durant la "Marxa reial". El fet que l'himne nacional d'Espanya "la Marxa reial" no té lletra, està relacionat amb la xiulada contra Piqué. Aquest, no és massa estimat pels nacionalistes espanyols de dretes, perquè ell és un jugador del Barça, orgullós del seu equip, i un defensor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Com ell, hi ha molts ciutadans a Espanya que se senten propers a Catalunya, País Basc o Galícia i això ha fet fracassar els intents dels últims anys de redactar un text comú per l'himne. Si el "partit internacional" s'hagués jugat a Barcelona, el públic hauria xiulat la marxa reial.

 

L'última vegada que va passar va ser el 27 de Maig a la final de la Copa del rei amb la presència del rei Felip. I com que, a més, el rival del FC Barcelona era l'Alabès, que venia de la ciutat basca de Vitòria, la piulada va esdevenir general. La primera vegada que va passar va el 14 de juny de 1925. Llavors, els aficionats del FC Barcelona van protestar contra la dictadura militar centralista d'aleshores. Com a càstig es va tancar l'estadi durant 5 mesos. El president del club, Joan Gamper, provinent de Suïssa, va haver d'abandonar el país durant tres mesos i tallar tot contacte amb el club, que ell havia fundat el 1899. Per cert, el FC Barcelona va cridar la setmana passada a la participació a l'1 d'Octubre i va protestar contra la seva prohibició i les detencions de polítics.

 

Adéu Espanya


Espanya és un producte multinacional, cobert amb un estat, que es veu a ell mateix com un estat-nació i que intenta imposar aquesta pretensió des de fa 142 anys. En el transcurs del segle 19 tots els plantejaments liberals, republicans i federalistes per la creació d'un poble espanyol tan com per la creació d'un estat democràtic i secular van ser reprimits per la nefasta Trinitat formada per la monarquia, l'exercit i l'església. Igualment, l'intent de la burgesia industrial catalana de modernitzar l'estat espanyol va fracassar. Després de la imposició de la Restauració centralista del 1875, van començar a sorgir a Catalunya i a País Basc, segona regió industrialitzada, moviments nacionals independents. Mentre el catalanisme també era compartit per l'alta burgesia, el nacionalisme catòlic-basc va dirigir-se inicialment contra la modernització econòmica. Els empresaris de la indústria pesant i els banquers de Bilbao van esdevenir juntament amb els latifundistes la base principal de la monarquia militar madrilenya.


El següent trencament entre Catalunya i el País Basc per una banda i Espanya per l'altra va passar en el moment de la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Mentre que el centre conservador considerava aquest fet com una catàstrofe, aquesta debilitat significava un alleujament per a la perifèria. El poeta català Joan Maragall, avi de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i organitzador dels Jocs Olímpics d'estiu a la ciutat, va escriure una oda amb les paraules clau: "Adéu Espanya".


Davant la negativa del govern central de convocar el parlament i emprendre reformes, la "Lliga Catalana", de caràcter conservador, va organitzar el 1917 una assemblea de diputats a Barcelona, en la qual van participar els partits burgesos reformistes i de l'esquerra d'Espanya.


El "pseudoparlament" va ser finalment dissolt per la policia. El 1923 es van agrupar els nacionalistes catalans, bascos i gallecs en una aliança pel dret a l'autodeterminació. El mateix any, el general Primo de Rivera va erigir una dictadura militar -sota el lema nacional espanyol: "Religió, Pàtria i Monarquia". El Final de la Dictadura al 1930, la victòria electoral de les forces reformistes i la proclamació de la república a principis del 1931 oferien la gran oportunitat de construir un estat comú per espanyols, catalans, bascos i gallecs.

 

Oportunitats desaprofitades


Després de la victòria electoral de la recentment fundada "Esquerra Republicana de Catalunya" (ERC), aquesta va proclamar a Barcelona la República catalana i proposar "als altres pobles d'Espanya" la "construcció conjunta d'una confederació de pobles ibèrics". A causa de la reacció negativa del govern republicà socialista de Madrid, es va establir, a partir d'un referèndum acceptat majoritàriament, el "dret a l'autodeterminació" i un "estat autònom, en el marc de la república espanyola". El parlament espanyol va eliminar llavors els conceptes de dret a l'autodeterminació i Estat dins dels estatuts d'autonomia.


El 1934 la Catalunya autònoma va acordar una reforma agrària en favor de 70.000 famílies arrendatàries. La dreta a Madrid, que mentrestant havien tornat a guanyar el poder, van fer derogar aquesta decisió utilitzant el Tribunal Constitucional. La reacció conseqüent del govern a Barcelona va ser la proclamació de "l'Estat català dins de la república federal espanyola". El govern central, llavors, va intervenir militarment en Catalunya i en va suspendre l'autonomia. Aquesta va ser retornada després de la victòria electoral de l'esquerra espanyola. En el marc de la guerra civil, que el general Franco havia provocat amb el seu cop d'estat el 18 de juliol de 1936, el govern català va lluitar de manera molt independent per la república i l'autogovern. El govern autonòmic basc va fer una cosa similar i va combatre a Franco amb el seu propi exèrcit.
 

L'estocada de mort de Franco

 


El règim de Franco, que va fer bombardejar Barcelona i, segons la llei marcial, va fer afusellar el president del govern català Lluís Companys, va declarar tots els republicans així com Catalunya i País Basc com a "Anti-Espanya" sota el lema "España una grande y libre". Aquesta usurpació agressiva del concepte Espanya va significar una estocada de mort pel projecte d'una nació espanyola, amb el qual els catalans i els bascos s'hi poguessin sentir identificats. La constitució de 1978 va dignificar Catalunya, Euskadi i Galícia com a "nacionalitats" i els hi va concedir autonomia, però tanmateix, els va negar el seu dret a l'autodeterminació. Els militars, espasa de Dàmocles en el redactat de la carta magna, van exigir la següent formulació en l'article 2: "la Constitució és fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols".

 

La proposta del diputat d'ERC Heribert Barrea sobre sotmetre la monarquia, designada per Franco, a un referèndum popular no va tenir cap oportunitat. Mentre que els socialistes es van abstenir, els comunistes que havien de demostrar la seva lleialtat als militars van votar en contra de la reimplantació de la República.


Mentre que només un terç dels Bascos van votar a favor de la constitució, a Catalunya, aquesta, va ser votada per una gran majoria dels ciutadants. Aquesta enllaçava la vella aspiració de modernitzar econòmicament i culturalment Espanya a partir d'una Catalunya forta. El 1992 amb els Jocs Olímpics d'estiu a Barcelona i l'Exposició Universal a Sevilla semblava que, en el fons, Espanya podria créixer conjuntament. En tot cas, l'èxit de Barcelona 92 va portar a un enfortiment de la consciència pròpia catalana.
 

"Catalunya és una nació"


Una dècada més tard el socialista Maragall, ara com a president de Catalunya, treballava en la redacció d'un nou estatut d'autonomia. La primera frase d'aquest deia: "Catalunya és una nació". Després que una, també, majoria socialista al Parlament de Madrid eliminés una sèrie de punts de l'estatut, aquest va ser aprovat en votació popular en contra de la resistència de ERC i la dreta espanyola. Encara que es tractava d'un acord entre Barcelona i Madrid, el Partit Popular, partit de dretes, va aconseguir portar el text davant del Tribunal Constitucional, amb majoria conservadora. Aquest va derogar 14 articles centrals, entre ells la definició de Catalunya com a nació. De la nit al dia la idea d'Independència creixia fins a esdevenir-se majoritària entre la fins llavors Catalunya moderada. El 80% dels ciutadans reclamaven, de nou, el dret de Catalunya de decidir sobre la seva relació amb Espanya. A la diada nacional de Catalunya l'11 de setembre de 2012 un milió i mig de persones, una cinquena part de la població, va sortir al carrer a manifestar-se.


Els Bascos ja van fracassar el 2005 amb el seu estatut d'autonomia reformat. Que la negativa de Madrid no provoqués la mateixa reacció que a Catalunya s'explica també per la lluita armada d'ETA, que va resultar desmotivant i desmoralitzant. Sis anys després d'aquest final sembla que la repressió contra Catalunya justifica de nou la crida a la rebel·lió al sacsejat País Basc. La dinàmica recíproca dels moviments nacionals basc i català fa el fracàs de la nació espanyola bastant evident i això augmenta la possibilitat d'una alternativa basada en una confederació de pobles iguals.


Fins que aquesta alternativa no existeixi, Gerard Piqué i Santiago Bernabéu seran considerats, respectivament, pels espanyols de dretes i pels catalans d'esquerres, com una provocació. Quan, al febrer de 1939, l'exèrcit franquista va celebrar a Barcelona la seva victòria sobre Catalunya amb una desfilada, entre els soldats, hi havia un voluntari de 42 anys que havia pertangut a l'infame 150 Divisió, que es deia Santiago Bernabéu.

 

Comentaris