Muriel Casals ha estat una persona excepcional. Educada, com a primera divisa, tant amb els que pensaven com ella com amb els que no, però sempre ferma amb els seus ideals, sense que això volgués dir ser sectària, allò que tant mal fa a aquest país. De fet, ella era tot el contrari d’això i ho ha portat fins a aquest desgraciat final. Va fer molt, moltíssim, i li esperava dirigir el moment decisiu, més preparada que mai. Perdoni’n però ha estat una putada.
Vaig tenir la sort de conèixer una mica la Muriel, arran d’un llibre que vam publicar amb el Jordi Planas a Deu i Onze Edicions, titulat ‘Per què sí a la independència?’, el 2013, que era una conversa entre ella i Carme Forcadell, quan encara era presidenta de l’ANC, escrit pel periodista Oriol March. Ella era aleshores presidenta d’Òmnium Cultural, entitat que va ajudar a fer créixer fins als 50.000 afiliats. Poca broma. Sempre ens va atendre de la millor manera.
Amb la seva veu fràgil, com ho és la vida, però amb serenitat i sentit comú, també amb energia quan feia falta, Casals va comandar la revolta pacífica de la Catalunya sobiranista, com diu Forcadell, i amb el seu sisè sentit va aglutinar molta gent, transversal, vinguda de diverses tendències, sempre cosint les divergències. A on hi havia un problema, ella hi trobava una solució, un enllaç de generacions i percepcions. Un pont que tothom agraïa.
Tenia Catalunya al cap i el seu anàlisi era clarivident. Com a dona d’esquerres, va ser del PSUC i després d’ICV, però també va ser crítica amb el PSC en els primers temps de la Generalitat quan aquest van tenir actituds de boicotejar la institució perquè estava en mans de Jordi Pujol. Això mai ho va compartir. El 2008 es va donar de baixa dels ecosocialistes per iniciar una activitat cívica i pública des de la primera fila. A ella se li deu la massiva manifestació del 2010 contra la sentència del TC contra l’Estatut, el començament real del procés.
Economista de formació, professora emèrita a la UB, quan li va tocar entrar en política, va seguir pel mateix camí. El mateix president Mas li ha donat les gràcies per saber conjugar CDC i ERC per conformar Junts pel Sí. Va ser clau perquè allò quallés. Potser perquè havia militat al PSUC, potser perquè ha sigut un far per a Raül Romeva, potser perquè aspirava a fer realitat el PSC de Josep Pallach que no va poder ser, o les idees econòmiques de Ramon Trias Fargas. Potser per tot això, Mas la va definir com “la millor de tots de tots nosaltres”. Sense retrets i sempre mirant l’horitzó en positiu.
Una pena que ja no hi sigui per presidir la comissió del procés constituent del Parlament, nomenada tot just 4 dies abans del fatal accident. Una mala jugada per a tots. Quedin dues frases d’ella per il·luminar el camí cap a la independència. “Els països que s’han construït els últims anys han incorporat una forta dosi de canvi social”. I “No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni”. Descansis en pau, Muriel. Gràcies per tot.
