La mort del federalisme

"Espanya no serà un Estat federal. No ho vol ser. De totes les solucions o sortides que hi havia en catàleg al contenciós entre Catalunya i Espanya, la via federal és la més morta de totes"

Espanya no serà mai un Estat federal. Quan el president Montilla es proclama catalanista, espanyol i federalista, ho fa per presentar-se com una opció sensata, moderada, possibilista, contra l'eixelebrament dels nacionalistes i els independentistes. Però l'opció que proclama és, de totes les imaginables, la més utòpica, la més impossible, la menys realista. Espanya no serà mai un Estat federal perquè no ho vol ser, perquè aquesta possibilitat li repugna. El federalisme no existeix a Espanya. El federalisme és una cosa que els catalans, alguns catalans, cada vegada menys catalans, proposa als espanyols: per anar bé, vosaltres hauríeu de ser federalistes, convertir-vos en federalistes. Els federalistes, els catalans menys realistes, es proposen un objectiu impossible: no ja definir què és Catalunya, sinó definir què hauria de ser Espanya, encara que no ho vulgui ser. I és clar, ningú no els hi compra.

Ja des del segle XIX s'ha vist que això de l'Espanya federal tenia més aviat poc horitzó. Però la via federalista ha mort del tot en aquesta legislatura Ha mort en el procés de l'estatut català. I ha mort en els efectes d'una conjuntura política excepcional. L'Estatut català podia ser interpretat –i així l'impulsa el president Maragall- com una passa humil i tínmida en el camí de l'autonomisme cap al federalisme. Però aquesta passa no és acceptada ni pel govern socialista ni per la majoria de les Corts espanyoles. I el que en queda serà dinamitat per un Tribunal Constitucional que encara no està d'acord en si l'ha de desactivar molt o moltíssim, però que està plenament d'acord que l'ha de desactivar. L'Estatut que en quedarà, si es que en queda alguna cosa, no serà ja un pas tímid cap a l'estat federal, sinó la delimitació del sostre baix de l'autonomisme. L'autonomisme queda tocat, per aquest procés. El federalisme queda mort.

Però hi ha un altra estocada de mort, més conjuntural, per al federalisme. Els federalistes catalans creien en l'existència d'alguns federalistes espanyols. Quan manessin a la vegada federalistes a Catalunya i a Espanya, aquesta federació que té un punt de matrimonial, que és sempre cosa de dos com a mínim, podria celebrar-se amb tota la pompa. Arriba al poder a Madrid Zapatero, que figura que és l'ala més federalista del PSOE i que es proclama partidari de l'Espanya plural. Arriben els socialistes catalans al poder a Catalunya, i acaba l'era de suposat victimisme nacionalista, malhumorat i gasiu. Quin és el balanç? Quines passes efectives s'han donat cap al federalisme o alguna cosa que s'hi assembli? Per als qui tenien la il•lusió federalista, una conjuntura en la que governessin els mateixos a Barcelona i a Madrid era l'escenari somiat, el moment de la veritat. I ha passat el que ha passat, i el que està passant.

Espanya no serà un Estat federal. No ho vol ser. De totes les solucions o sortides que hi havia en catàleg al contenciós entre Catalunya i Espanya, la via federal és la més morta de totes. La menys realista. La més eixelebrada, si algú se la creu de veritat i no la proclama simplement per fugir d'estudi o per efecte d'una vella litúrgia que ja ha perdut tot el sentit. Ens agradin o no ens agradin, són més viables, més possibles, altres productes del catàleg: la independència, la uniformització o una eterna guerra de trinxeres i de desgast. No dic que siguin opcions millors. Al contrari, alguna em sembla la pitjor imaginable. Però me les puc imaginar. El federalisme, ni això.

 
 

Comentaris