A les acaballes de la transició mentre es discutien les competències autonòmiques dels bascos i el govern de la UCD feia ostentosament i irresponsable la viu viu davant del PNB, aquests últims expressaren el seu malestar fent un boicot en tota regla a un viatge del president Suárez a Euskadi. Suárez que sense ser una llumenera tenia sentit institucional i d’estat prengué bona nota del que succeí: cap càrrec de primer nivell del PNB que allà ja ho començava a governar tot el rebé, i d’alguna manera aquest “lleig plantón” serví per desbloquejar unes negociacions en aquell moment perillosament enrocades. A un nivell i estil diferents i, sempre a Euskadi, els electes d’HB, van xiular la presència dels Reis a Gernika, un fet molt criticat i que desfermà tota mena de crítiques, alarmes i molta fressa de sabres, però que igualment serví per fer entendre a Madrid que amb els bascos poques bromes.
Així com tenim aquí el pati de desendreçat, ens assabentem que el proper 28 de juny amb motiu del lliurament dels premis Princesa de Girona tindrem a ses majestats els Reis d’Espanya a l’espai gastronòmic Mas Marroch, propietat dels germans Roca al “republicaníssim” municipi de Vilablareix. Segur que alguns, i més ara amb el “gobierno amigo socialista” apuntaran que aquesta és una oportunitat per la distensió, la creació de ponts de diàleg, de noves interlocucions i les habituals justificacions en forma de magres arguments que es solen donar en casos com aquest. Essent molt generós cap a la família reial, hom podria acceptar aquestes tesis, però sempre i quan s’hagués produït una sincera rectificació de l’actitud gens moderada, viciosament esbiaixada i injustament parcial del Cap de l’Estat vers Catalunya. Les seves majestuoses paraules amarades de ressentiment i ignomínia vers el nostre poble del proppassat tres d’octubre encara avui provoquen i encomanen dolor i incomprensió d’una clara majoria de la societat catalana, independentista o no. No havent-se produït aquesta disculpa en forma de rectificació per part d’un monarca que pel que li convé és d’una altra època, immune davant la llei i l’opinió pública i pel que no vol ser modern, casar-se amb una plebea divorciada, fa del tot inadequat que els Roca esdevinguin amfitrions de semblants hostes, representants d’una vella dinastia d’escarni, rebuig i pèssims modals amb Catalunya i que pel que es veu no res –de bo, s’entén- han après. Ja avisà el seu avi, l’exclòs don Joan, de com d’inoportú fou posar-li de nom Felip, com Felip V, a l’hereu de Joan Carles. Temps al temps per comprovar les profecies.
El problema, com sol passar a Catalunya, no són aquells que l’ofenen o l’ataquen que sempre són legió a les terres d’Espanya; el problema rau en la reacció en forma de parsimònia o desídia de la nostra gent, en aquest cas de gent il·lustre, però ben mirat poc il·lustrada i molt desmemoriada. La monarquia a Espanya, des dels inicis del regnat de Joan Carles ha perseguit insistentment associar la seva institució a les personalitats més rellevants i admirades de la societat espanyola. En aquesta comesa artistes, esportistes, científics, empresaris i ara, amb la moda gastronòmica els grans cuiners, tots ells hi han tingut un rol molt destacat. En circumstàncies normals, sense caure en l’elogi gratuït, res a dir ja que per tots ells també ha estat una oportunitat d’or per escalar socialment i prosperar materialment. Ara bé, amb tot el que ha passat i passa a aquesta Catalunya de presos polítics, exiliats, violències vàries i creixent i injusta judicialització de la vida pública, fa esfereir que gent que s’estima la terra, i que a voltes ho ha demostrat vivament, es presti a realitzar semblant paper d’estrassa i d’homenatge a l’oblit. Necessita la nissaga Roca la vènia de la reialesa espanyola per seguir excel·lint culinàriament i empresarial? Jo diria, sense el risc d’errar que no, però hi ha inèrcies plenes d’incoherència i acomplexament que incomprensiblement encara ens sobrevolen i ens vinculen amb d’altres èpoques on els reis tenien sang blava, les seves vides eren contes de fades, sancionaven prebendes i com sempre el català per fer-se perdonar ho acabava pagant tot. No era això amics Roca i em temo que vosaltres, malgrat tot, en sou plenament conscients. Potser us heu vist forçats companys, però algun dia hem de començar, com a individus i poble, a dir no! Com sigui, si no aprenem a fer-nos valdre no hi ha respecte i menys encara negociació bilateral possible ni autodeterminació, hi haurà, això sí, recepta de rebaixa permanent que és el que la tercera via ensuma i vol tastar i amb aquests referents, certament ombrívols i pestilents, encara li haurem d’agrair, al també gironí Millo, que el 155 fos, a la base i en el fons, deconstruït.
