Totes les enquestes que es publiquen darrerament tenen com a denominador comú, el creixement electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Només fa tres anys, el partit de Carod-Rovira, Puigcercós i Benach sortia mig escaldat de l’aposta pels dos tripartits que van servir per investir presidents, respectivament, Pasqual Maragall (2003/06) i José Montilla (2006/10). Tres anys després, Oriol Junqueras, que amb els seus vots ha fet president Artur Mas (2012), sembla que ha aconseguit enterrar tots els fantasmes del passat i es reivindica com l’home que vol dirigir els destins de la Catalunya post consulta pel Dret a decidir, sigui quin sigui el seu resultat.
Què ha canviat a ERC en tres anys? Entre l’Esquerra que va fer president José Montilla (PSC), amb qui compartia govern i cotxe oficial, que abominava de la Catalunya nacionalista i predicava la Catalunya nacional; i l’Esquerra que ha fet president Artur Mas (CiU) però no hi comparteix ni govern ni cotxe oficial, solament hi ha dues diferències: que ha canviat el lideratge del partit i que l’opinió pública del país té més interioritzat que mai el discurs del dret a decidir.
Oriol Junqueras, president d’ERC, és un home que ha cultivat una imatge planera, senzilla i propera, i que utilitza un llenguatge que els ciutadans entenen. Però el gran encert de Junqueras és haver-se allunyat prou del PSC com perquè ningú li hagi d’anar recordant els set anys que van compartir la moqueta del poder; i haver-se acostat en la mesura justa a CiU sense embrutar-se en la governabilitat del país. És a dir, Junqueras ha avalat i votat des de l’oposició al Parlament les retallades socials que els catalans tant critiquen però la ciutadania no ho ha arribat a percebre. No surt mai a la foto de les retallades, només surt a la foto de la reivindicació nacional. Tot això en un moment que l’opinió pública ja parla de forma oberta del dret a decidir, de la independència i de l’estat propi per Catalunya.
El resultat d’aquesta combinació és doble: per una banda, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, si avui es fessin eleccions al Parlament ERC obtindria entre 37 i 39 diputats i CiU solament n’obtindria 34 o 36; per l’altra, segons el mateix estudi, un 54,7% dels enquestats afirmen que votarien a favor de la independència de Catalunya en una consulta pel Dret a decidir.
La política té aquestes coses. Quan CiU –la força hegemònica durant 30 anys que sempre ha evitat el xoc de trens i ha apostat per negociar amb l’Estat– es troba un mur infranquejable a Madrid que nega al país la possibilitat de cercar un encaix adient amb Espanya; que bloqueja qualsevol avenç en el finançament; que rebutja el Pacte Fiscal i que menysprea amb la seva actitud el país compareix davant el poble de Catalunya per dir: A Madrid no volen saber-ne res, no mouran ni un dit per canviar el nostre malestar, ja els va be, ha arribat l’hora que els catalans votin que volen fer, a partir d’aquell moment l’electorat castiga Mas per les retallades i la crisi econòmica i no el compensa ni li valora la valentia de fer un salt nacional. És digne d’estudi que Catalunya infravalori el treball del president de la Generalitat que impulsa la consulta dels catalans per saber si estan a favor o en contra de la plena sobirania o de la tercera via; i que, en canvi, cotitzin a l’alça als que estan còmodament assegut esperant veure passar el cadàver polític de l’actual president de la Generalitat.
Què ha canviat a ERC en tres anys? Bàsicament, que saben esperar el seu moment, que el seu líder no milita en l’anti-CiU, que el PSC està en hores baixes i que el seu producte estrella, la independència, està a l’alça.
Sabria gestionar el post consulta pel Dret a decidir el partit de Junqueras? Si les enquestes com la del CEO són bones, el temps ho dirà.
