La política té un què de supermercat. Els fabricants llencen un producte perquè creuen que hi ha una demanda. Però de vegades aquesta demanda no existeix o és molt menor de la que els fabricants havien previst.
Els líders dels partits d’esquerra catalans fa set i quatre anys, i fins aquest mes de novembre, es van pensar que hi havia un producte o un concepte que el mercat tenia ganes de comprar amb fervor: la mística de les esquerres. L’adscripció emocional, sentimental, a les esquerres. El sentir-se d’esquerres per damunt de tot. Creien tant en aquest producte que van muntar tota la campanya del tripartit cavalcant-hi al damunt. Creien que això de la mística d’esquerres era tan potent, tan poderós, que un independentista, un espanyolista i un autonomista tebi es podrien sentir còmodament membres de la mateixa família política perquè a tots els unia la mística d’esquerres. La mística: el sentit de pertinença, l’emoció, determinades formes de discurs. Les polítiques són una altra cosa. I més en temps de crisi.
Les eleccions de novembre van demostrar que en el mercat polític català la mística d’esquerres estava sobrevalorada. Que no era un ciment prou poderós per mantenir juntes a persones amb projectes i sensibilitats de país contraposades. Que l’electorat no perdonava als seus partits una política de pactes fonamentada només en la mística de les esquerres. Que situar-se sota la bandera de les esquerres no protegeix a les opcions polítiques, a les que se’ls demanen més coses: adscripció en l’eix nacional, una política de pactes més matisada, un discurs més complex. Amb la mística de les esquerres no n’hi ha prou. I en temps de crisi de la socialdemocràcia a Europa, de perplexitat en els models socials, de governs proclamats d’esquerres que acaben assumint receptaris centristes, pot ser que a més de no haver-n’hi prou,n’hi hagi massa. Encara resti.
Certament, aquesta mística és grata a molts dirigents i molts exdirigents d’aquests partits. Per edat, per formació, per procedència ideològica, tendeixen a llegir la política només com una confrontació èpica entre les dretes malvades i les esquerres emancipadores. Per aquest camí, Euskadijo Ezkerra va acabar entrant al PSOE, a Euskadi. Els seus dirigents. Però els electorats són d’una altra manera. Valoren unes altres coses. Es va veure el 28 de novembre. L’electorat llegeix el mapa polític català amb més complexitat, introduint-hi pel mig el factor nacional, matisant.
Aquesta semblava una de les conclusions més evidents de les eleccions catalanes. La mística d’esquerres cotitza a la baixa. Doncs després de les eleccions hi ha qui diu que la solució a la crisis dels partits d’esquerra, castigadíssims pels resultats, és precisament apujar la dosis de mística d’esquerres. Candidatures unitàries, fronts de les esquerres catalanes a les eleccions espanyoles, a les municipals, qui sap si a les pròximes catalanes. Mística d’esquerres perquè independentistes, catalanistes moderats i federalistes perplexes vagin junts contra la dreta. Doble la dosis de mística. Traduint del castellà: no vols brou? Dues tasses. Tot i que amb la primera tassa de brou ja es van ennuegar. Amb dues, el risc d’intoxicació es dobla.
