LA METRÒPOLI SOCIALISTA CONTRA LES COMARQUES. LA CATALUNYA DESTROSSADA II

"El model mediocre metropolità s'està imposant a tot el país"

Si algun dia canvio de sexe em posaré de nom Aurembiaix. M'agrada, sona com a brioix. Nyam-nyam. He sucumbit com un panet obert davant totes les Aurembiaix que he conegut (i per molts anys!) i m'encanten els brioixos. Va, diga'm Aurembiaix, tros de brioix. Aurembiaix, Aurembiaix, així es deia la darrera Comtessa d'Urgell (1196-1231). Al seus peus, bella damisel•la... Bé, vull dir que li estic posant ciment ràpid a les nobles extremitats, més que res perquè no fugi esverada davant la tragèdia del present. Si Balaguer va ser la capital del Comtat d'Urgell avui és una capital modèlica, paradigmàtica, metafòrica més de la Catalunya destrossada. Passi i vegi, senyora.

"Però com pot ser que això estigui així?"; "Però qui permet això?" "Però... és impossible entendre això!" Són només tres sentències (d'aquest estiu) repetides fins a l'eternitat i fetes amb cara de desastre post nuclear. No hi ha persona que vegi el Balaguer vell (el centre històric) i no digui això... i més, clar. He voltat amb gent del país, d'Espanya, d'Europa, dels Estats Units i tots es repeteixen com l'all hidratat (que és el bo, el deshidratat no val ni un ral. Que us donen gat per all!). I he caminat jo, però tothom ha voltat amb amics, coneguts, o amb abrics de visó lligats amb una cordill i diuen, repeteixen, vomiten... el mateix. Incomprensió, desolació, tristesa. Molta, molta tristesa. Com pot ser?

El cas amics, és que el casc antic de Balaguer és un Vietnam urbanístic i social des de fa trenta anys. La gent va marxar, les cases es degraden, s'ensorren. La vida marxa. Si voleu veure el que no es pot permetre un país veniu a Balaguer: al•lucinareu cogombres transgènics (que pugen més). Sí, com pot ser que un entramat urbanístic únic al món, una cruïlla de cultures àrabs, jueus, cristians... La plaça porxada més gran de Catalunya esdevingui una ciutat de postguerra? M'és molt difícil explicar una cosa tant bèstia i que està en boca de tothom des de fan tants lustres. Em sento incapaç, però explicaré una anècdota d'aquest cas, però que serveix també per exemplificar la misèria d'aquest miserable país.

El 1996 la col•lega, i amiga, Montse Figuera, i un servidor de vostès i vostesses, van fer un reportatge sobre l'estat Beirut del cas antic de Balaguer pel diari La Mañana. Sortia publicat a tot drap el diumenge. Jo, que sóc home de costums, estava el dia del Senyor injectant-me cafeïna a un bar diví. Al meu costat tenia una parella que llegia el nostre report. Va, i jo paro orella d'esquirol.... Miren les fotos ruïnoses i esclamen: "Això és Balaguer? No m'ho crec! És impossible. Això no ho he vist mai!". 1996... ara, pitjor de pitjor multiplicat (sí, sí, malgrat la Llei de Barris, o de la Barra, i el Plan Ñonyo). Ni molts dels propis balaguerins coneixen el centre històric. Però això ho podeu traslladar a qualsevol població del país. Catalunya no es coneix a si mateixa. Si no es coneix, no es reconeix quan es veu. Per tant, no existim. Som fantasmes. S'està fent tard, s'està fent tard. I els trens passen, i passen quan passen. 

El tren de la Catalunya d'avui és ple de merda, cases destrossades, carrers triturats, pols, aquest ambient d'evacuació eterna. Aquesta és el paisatge, la topografia del país. Penso en Balaguer, però en Barcelona i en tantes i tantes ciutats. Ho coneixeu bé, oi? Què ha passat? Per què permetem això? Quan ve algú de fora no ho entén. Fins que tot això no es solucioni Catalunya no té futur. Molts volen veure el canvi en llocs on l'únic canvi que hi és el canvi d'oli, o el canvi de sexe. El canvi -creguin-me, amb el maximalisme elevat al cub- està en ciutats com Balaguer. Mentre Balaguer no canviï, Catalunya no canviarà. 

Balaguer, 23 anys de govern socialista. Balaguer, encara viu de la fictícia renda del Comtat d'Urgell. Balaguer, símbol de la derrota permanent. Ciutat que atomitza aquesta depressió i desil•lusió col•lectiva del país. Amb la paradoxa del potencial humà enorme que té. Pensem-hi. El socialisme està construint una Catalunya a imatge i semblança de l'àrea metropolitana. Una país unit per rotondes, sense diferències, sense identitat. La rotonda, igual que els 80 per hora, són genocidi social. Una Barcelona imant, una Barcelona que vomita la bilis metropolitana-socialista a tot el territori. Perquè... si volen veure quillos no vagin al Baix Llobregat, vinguin a Balaguer (i a tot Lleida, i a tot Catalunya), la ciutat amb més quillos per mil•límetre quadrat. Ciutat ocupada pels exèrcits del no res. El model mediocre metropolità s'està imposant a tot el país. És una nova forma d'aigualir Catalunya. Algú ho negarà? 

No! Perquè el que estem negant, com va dir l'escriptor Jaume Bofill i Mates, als anys vint, és que "la comarca és la infantesa dels pobles" i que "Un hom parla de l'hegemonia de Barcelona i també podria un hom parlar de l'hegemonia de les comarques a Barcelona". En comptes d'emmirallar comarques i capital, el model uniforme socialista està acabant amb Catalunya, perquè s'imposa com únic, gran i lliure. És molt fàcil d'entendre i ateny a tots. Avui es parla de incivisme, de putes a les Rambles, de pobresa, de no sé què... i jo em pregunto? I les cases, els carrers... dels nostres pobles i ciutats no fan una pena, una llàstima, una mania crònica? No s'estan convertint en els barris, i barris baixos, de la metròpoli? Això no és incivisme? Això no és incivisme legalitzat? Clar que sí! I saben per què passa això? Molt senzill: perquè aquí ningú s'estima la terra i prefereix estimar la merda. Doncs, bon profit. Jo prefereixo estimar a Aurembiaix d'Urgell.

 
 

Comentaris