La Mesa del Parlament, la vida de la gent

"L'única cosa certa és el que han dit tots els esmentats per intentar sortir-ne: que no pot haver referèndum si no el convoca el president espanyol"

A pensar que en Dret tot és possible ens hem anat a acostumant a mida que passaven els anys des d'aquell 2005 en què una ampla majoria del Parlament va acceptar la tesis (singular) de Carles Viver Pi Sunyer: per la seva naturalesa, un Estatut d'Autonomia pot reformar la Constitució, malgrat ser jeràrquicament inferior a ella. Després, el Tribunal Constitucional va negar aquesta tesi, i fins i tot va dir que hi havia errades en la voluntat majoritària al Congrés de Diputats, on, a cop de ribot, es va desmantellar el text de 2005. De tot això hauríem d'extreure dues màximes: que ser majoria no significa tenir raó, i que qui té poder ha de saber com exercir-lo a fi de bé, si vol evitar generar mals majors; i això val tant pel tàndem Maragall-Zapatero, com pel Pacte del Tinell, com pels autobusos peperos contra l'Estatut, com per les interpretacions interessades de la sentència del TC, que no retallà tant com s'ha dit.

 

Uns quants anys (i unes quantes manifestacions) després, aquí estem. No hem aprés res sobre majories i veritat, continuem entestats en pensar que tota votació significa democràcia, els que tenen les màximes responsabilitats de govern creuen que poden ser, patir i sentir com qualsevol altre ciutadà, i com diu amb gràcia Manuel Cruz, hem acabat comprant que un polític és vàlid si és capaç d'enllaçar dues frases sense errades sintàctiques. La possibilitat que té un partit polític d'impactar sobre l'electorat és cada cop més directament proporcional als recursos de què disposa i, precisament per això, també és directament proporcional la probabilitat de que n'hagi de pagar un preu innombrable pel suport rebut,  el que vol dir que paguem al final la gent per la nostra mandra en controlar el sistema.

 

 

Aquesta setmana, a més, tornarem a viure la roda d'atreviments polítics i conseqüències jurídiques que han dut a la presó uns quants dels diputats que han tornat a ser elegits. No sabem perquè els que haurien d'haver renunciat a la seva acta per garantir la majoria independentista a la mesa del Parlament han decidit no fer-ho, i esperem no comprovar mai que han estat interessos miserables, sobre tot si això suposa la dependència de cupaires o comuns, amb el que això suposa tant per als objectius com per als procediments. Entre els seus opositors tampoc s'entén gaire que ni els guanyadors ni els socialistes siguin capaços de cedir un escó als populars per garantir tres veus de l'unionisme a l'hemicicle, i menys encara que el partit que vol la Presidència de la Mesa no utilitzi els mateixos arguments per presentar la seva candidata a la Presidència de la Generalitat.

 

I finalment, que el reglament de la cambra catalana no admet una candidatura telemàtica i una votació delegada dels empresonats és tan cert com absurda és a aquestes alçades la presó preventiva de Junqueras, Sánchez, Cuixart i Forn. L'única cosa certa és el que han dit tots els esmentats per intentar sortir-ne: que no pot haver referèndum si no el convoca el president del govern espanyol. Quan Rovira diu que toca actuar amb realisme, quan Mas en el seu comiat parla del perill de l'excés d'ideologia, quan tots plegats es posen com a objectiu prioritari recuperar les institucions, potser fora el moment que a l'altra banda algú pensés també en destensar la corda. Llàstima que el PP estigui collat entre lo convenient i la duresa que li reclamen Ciutadans i Aznar. Distrets amb aquesta amarga pantomima, els problemes quotidians i poc èpics de la gent s'han de resoldre sols. Potser ens arribi, com va passar a Itàlia, la certesa de què els polítics són entre nocius i prescindibles.

 

Comentaris