Les trompetes de l’apocalipsi han sonat amb la força d’un espanta-sogres. S’havia de refredar el planeta i s’han escalfat els ànims i les frustracions. Que si jo, que si tu, que si ell, que si demà portaré barba i m’afaitaràs. Ara només cal revelar les fotos i trobar un marc ben bonic perquè llueixin en un despatx ben calefactat.
Tots els mandataris que van aterrar la setmana passada a Copenhaguen ho van fer amb el mateix equipatge. Dins la maleta de cada dignatari hi havia un desig, una hipòtesi i una mentida. El desig: ocupar les portades dels diaris del seu país amb una corbata verda i sostenible. La hipòtesi: el canvi climàtic és tan greu com diuen i conseqüència directa de l’activitat humana. La mentida: afirmar sense posar-se vermells que es creuen la hipòtesi.
Llegirem mil vegades, i mil vegades serà mentida, que el fracàs de la cimera del clima és la demostració que als dirigents del planeta se’ls en fum el futur de la terra i dels seus habitants. La veritat, com en tots els assumptes, s’amaga en la invisibilitat de les línies no escrites: senzillament no s’empassen ni la gravetat ni les causes del canvi climàtic.
La cimera no s’ha acabat. Ara agafarà l’aire de la lamentació, de l’oportunitat perduda, de la necessària ambició, de les obligacions indefugibles envers les generacions futures. Aviat tornaran a omplir-se les bodegues dels avions amb el mateix desig, la mateixa hipòtesi i la mateixa mentida en direcció a un altre palau de congressos.
Al darrera de tanta coincidència argumental la humanitat amaga l’ascensor de sempre amb les converses de sempre: “-Avui fa fred, eh? –Sí, com es nota que estem a l’hivern“. Al voltant del canvi climàtic la majoria d’individus, inclosos els polítics, recorren un camí ben particular: dir que sí, pensar que potser i actuar com si no.
L’hecatombe serà real o no i les causes seran les que diuen o unes altres. Però el desastre, si arriba, no tindrà la intencionalitat que per força ha d’atribuir-se a un suïcidi, encara que sigui col•lectiu. No, l’Armagedon portarà l’embolcall més humil de la íntima, natural, compartida, i sempre negada davant les càmeres, incredulitat.
