Vaig viure moments singulars a Xile fa unes setmanes. Moments apassionants en el Centre Català de la capital, Santiago, on vaig fer recerca acadèmica sobre les aportacions professionals de periodistes catalans exiliats el 1939. Moments intensos de diàleg en el seminari que, enviat per la Universitat Pompeu Fabra, vaig dirigir a la Universitat Diego Portales. Però també uns moments per recordar vincles amb Catalunya, quan viatjava pel desert d’Atacama, cap el nord del país.
En una de les excursions ens guiava un xicot d’origen català. Dins el petit autobús, per les pistes polsoses del territori més àrid i sec de la terra, s’escaigueren moments de conversa cordial, de complicitats entre gent de cultures diverses però germanes. El més singular fou quan el guia ens va explicar que anys enrere, en un dels seus viatges, observà que una senyora molt gran, una àvia eixerida, i animosa tot i la seva edat, el mirava de fit a fit sense immutar-se.
“Per què em mira tant aquesta senyora?”, es preguntava el jove. “Perdoni –digué la viatgera-. El miro tan interessada perquè la seva cara és idèntica a la d’un jove de 17 anys que era el meu promès a Barcelona al final de la guerra. Mai més vaig saber res d’ell. Deuria fugir o es va enxufar quan cridaren la seva quinta”. “Com es deia?”, preguntà el guia. “Figuerola”, contestà ella. “Era el meu avi”, replicà el xicot, convençut que la memòria visual de la senyora no fallava. “Tothom de casa diu que la meva fesomia és com la de l’avi que sortí de Catalunya fa molts anys. Jo he vist fotos, i no puc negar-ho. Som clavats”.
Aquesta coincidència ens portà a reflexionar sobre tants i tants nois catalans de la quinta “del biberó”, i homes més grans, que no van arribar ni a Amèrica ni tan sols a França. Entre ells dos oncles meus, Josep Guri, 17 anys, i Josep Pascal, 38, soldats republicans, morts a la batalla de l’Ebre. Morts sense rastre. El meu pare va caure presoner en el front de Cubells i fou conduït al camp de concentració de Miranda de Ebro. Pels milers de combatents en primera línia de foc, morts o captius, encara no ha arribat el reconeixement de l’anomenada memòria històrica. Els que fugiren ja han estat prou reivindicats. Honorem també als qui lluitaren al front fins l’últim instant. Els seus descendents n’estem ben orgullosos.
