La guerra bruta de l’Estat espanyol contra Carles Puigdemont continua i s’incrementa per totes les vies, tant se val si són legals, paralegals o subterrànies. Desactivar políticament Puigdemont és una qüestió d’estat, una prioritat autodefensiva del règim del 78 que necessita rebaixar el qüestionament crònic que -amb el focus principal a Waterloo- desgasta la seva imatge. Per això utilitzen la Junta Electoral Central, un organisme que porta temps enfangant-se fins el coll per afavorir les candidatures espanyolistes a Catalunya, arribant a interferir la llibertat informativa dels periodistes dels mitjans públics catalans.
Els servirà de poc, més enllà de donar nous arguments a l’ofensiva jurídica dels -sempre efectius- advocats de Waterloo. D’una manera o d’una altra, la decisió de la Junta Electoral Central es posarà a escrutini de les urnes i els ciutadans d’aquest país podran votar una llista encapçalada per Carles Puigdemont o per algú -Gonzalo Boye- comissionat pel propi president a l’exili per representar-lo electoralment. Puigdemont continua essent un líder respectat transversalment per les bases socials de l’independentisme i aquesta prohibició no limitarà la seva influència.
En definitiva, Madrid només guanya temps. Una actitud que podria tenir alguna virtualitat tàctica a les portes d’una negociació política, però que és pur autoritarisme i acabarà resultant contraproduent fins i tot per als poders a l’ombra que la impulsen.
