El més significatiu de la polèmica sobre el consentiment sexual no és tant que Cayetana Álvarez de Toledo trobi correctes els arguments de la sentència de la Manada sinó que, quan algú la va rebatre, ràpidament amenacés amb portar al jutjat qui la contradeia. Va insistir-hi dos o tres cops, fins que va haver d’intervenir el moderador. Per a la candidata marquesa els discrepants són fàcilment assimilables a delinqüents. No és una estratagema davant les càmeres; ella és així.
El gran descobriment polític de la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles són els alts organs judicials. El que durant la transició va ser una xarxa molt complexa de clavegueres i guerra bruta -perpetuada, durant dècades a Euskadi- ara es pot fer, a la llum del dia, interpretant a demanda el Codi Penal i resemantitzant els processos polítics als mitjans de comunicació. Així, fàcilment, un silenci equival a consentiment i un referèndum popular a un cop a la democràcia. Unes sentències oportunes ja ho convertiran en veritat jurídica i política.
El següent pas encara és més fàcil. Si algú gosa discrepar d’aquest estat de coses, només cal portar-lo al jutjat. I si és necessari, se’l pot anar a buscar on viu, on treballa o on estudia, sigui Errenteria, Amer, la UAB o els passadissos engroguits de l’administració catalana. La marquesa té jutges per a tothom.
