La mandra

"Hi ha dues estratègies de combat a l'independentisme: la de Ciutadans i la de la mandra"

Hi ha una arma de desmobilització massiva que és quasi tan antiga com la humanitat: la mandra. La mandra pot venir sola, es pot crear o, simplement, es pot repetir arrossegadament que una cosa fa mandra per així intentar contagiar-la. És un recurs bastant eficient perquè no és gens agressiu, ans el contrari, i a més l'autoria intel·lectual de generar mandra és poc demostrable: si una cosa et fa mandra és perquè ja hi ha un caldo de cultiu cap a la peresa. I un cop inoculada, la mandra té un efecte inhabilitant: és molt millor (més net, més eficaç i més irreversible) aconseguir la inacció de l'altre que no pas una reacció contrària.

 

El manual de les campanyes electorals tenen demostrat des de fa dècades que les victòries s'aconsegueixen provocant la mobilització del propi electorat però, bàsicament, l'abstenció de votants del partit rival. Les majories absolutes, per exemple, s'expliquen molt més perquè una part notable de votants d'un partit es queden a casa i serveixen en safata la victòria esclatant (que no ho és tant) de l'altre. Si generes que faci mandra votar el teu rival tens mitja victòria al sac. Si, per contra, fas una campanya electoral molt agressiva, provocaràs la mobilització d'un electorat que tenies mig adormit i ho tindràs més pelut.

 

Doncs bé, passada l'efervescència de l'1 d'octubre, el 27 d'octubre, el 155, el 21D i la retirada del 155 amb la conseqüent investidura del govern de Quim Torra, hi ha dues estratègies de combat a l'independentisme: la de Ciutadans i la de la mandra. La moció de censura que va portar la presidència de Pedro Sánchez ha descol·locat políticament Albert Rivera i necessita recuperar terreny d'allà on va crèixer: la mobilització espanyolista amb una competició directa amb el PP d'un Pablo Casado que tampoc té molt clar què li escau més, si entrar en aquest cos a cos o bé exercir una mena de sentit d'Estat amb el PSOE, que és, de fet, el que van fer els socialistes amb Mariano Rajoy. Amb el seu viatge cap al fang groc, Ciutadans busca recuperar els suports perduts però de retruc està provocant una remobilització d'un independentisme que, després de veure Albert Rivera retirant llaços, s'està inscrivint a dotzenes a la manifestació de l'Onze de Setembre.

 

Al costat d'aquesta estratègia de Ciutadans, més de supervivència que no pas de voluntat, hi ha la que està liderant el PSOE i que abracen una part del PP i quasi tot l'espai dels comuns: el de la mandra. Després de vuit anys des de la sentència de l'estatut, sis de les primeres manifestacions independentistes, dos referèndums i més de deu eleccions si sumem catalanes, espanyoles i municipals, però sobretot la quasi ruptura de la tardor passada, la nova Moncloa busca desactivar l'independentisme a través de la mandra, per dir-ho en termes quotidians. Ha quedat demostrat que la repressió, la conflictivitat, és a dir, l'acció-reacció, no només no ha afeblit el moviment sinó que l'ha enfortit (només cal veure una evolució del vot en aquest temps). S'ha arribat a la conclusió doncs, que l'únic que pot desinflar-ho és generar la mandra, el desànim, el dubte i, en últim lloc, l'abandó i per tant la retirada i la derrota.

 

 

No s'està buscant, de moment, que un votant independentista es torni unionista de la nit al dia. Ara bé, si de cada quatre independentistes que van votar JxC, ERC o CUP el 21D un d'ells s'absté, el constitucionalisme pot aconseguir, sense gaires més esforços, una victòria al Parlament de Catalunya a les pròximes eleccions. És cert que és difícil aconseguir una mobilització constant durant molt de temps, però també és cert que després de tants anys i cites al carrer i les urnes hi pot haver aquell caldo de cultiu que dèiem abans cap al desgast. A això, cal afegir al còctel que el PSOE es pot presentar com un factor innovador i suau després de set anys de duresa popular. No dic que ho siguin, dic que ho tenen molt fàcil per presentar-se així. Mantenen la mateixa línia cap als presos polítics, cap a la negació del dret a decidir dels catalans i cap a un canvi substancial de les condicions amb què Catalunya és a Espanya, però estèticament sí que poden haver asonseguit una rebaixa de la conflictivitat: tampoc cal corre molt si no tens a cap Soraya Saenz de Santamaria o cap Cristóbal Montoro al teu govern.

 

I aquest sí que és un nou escenari al que l'independentisme no s'havia enfrontat mai en aquests anys de procés: la d'un govern espanyol que de cara a la galeria no busca l'enfrontament sinó la mandra. I començarà a donar els seus fruits cada cop que algú digui "quina mandra això dels llaços grocs", com si això dels presos polítics fos ja una circumstància més crònica que injusta, o bé "quina mandra anar a la mani", com si l'endemà ja hagués de venir Pedro Sánchez a negociar els termes d'independència del nou estat.

 

Comentaris