A aquestes alçades de la pel·lícula, què és el que busquem quan llegim? Una obvietat és que intentem trobar una part de la veritat. És a dir, amb el que ens diuen no ens prenguin el pèl massa obertament. Sentir-nos identificats amb una idea que no és nostra, però que d’alguna manera hem també pensat i podem subscriure. Busquem un filtre aliè que ens sàpiga destriar allò imprescindible del que és superficial. Però no només això: busquem sinceritat, honestedat. Menys faràndula. Que com menys políticament correcte és un discurs, millor. Sigui quin sigui. Que tenir una miqueta de mala llet no vol dir ser maleducat. Amb l’excepció de la versió anglesa del canal de notícies Al Jazeera -on sí que hi ha un debat global i honest sobre les coses- aquesta manera d’enfocar la comunicació està força lluny del to oficialista dels mitjans tradicionals. Així que hem de navegar una mica, però trobem algunes excepcions:
Fixeu-vos amb un dels blogs de cuina catalans amb més seguidors a Facebook. Ni té la més gran infraestructura 2.0, ni el bloc és una pàgina web corporativa. Ni les seves fotografies estan filtrades per l’Instagram. Es tracta d’un bloc de cuina que, a part d’ensenyar a cuinar, se’n fot de tothom i d’ell mateix. T’ensenya i rius. Un geni on la seva intel·ligència no passa per ser cool ni acadèmic. Sinó per ser com de casa. No és el millor pel que, sinó pel com.
O repasseu alguns dels reportatges del canal Vice a Youtube. Al·lucinareu amb el to que tracten alguns temes. Des de colombians adolescents que perden la virginitat amb burres al nord del país, fins al documental de Shane Smith dedicat a Korea del Nord. Poques vegades he rigut tant en un documental polític.
I últim exemple. S’ha parlat molt de la decisió de moure un contagiat d’Ebola a Madrid. En aquest cas, decisió de les autoritats espanyoles de torn. Fixeu-se què diu aquest blogger. Deixant de banda les poques capacitats tècniques i de prevenció de riscos laborals d’una servidora, tot el que s’hi diu, i com s’hi diu fa caure la cara de vergonya. De la poca professionalitat de les autoritats sanitàries. Segons l’autor: es van produir unes negligències de l’alçada d’un campanar: protocols de seguretat made in Spain.
Així que si volem fer sortir del pou el periodisme, seria hora de canviar una miqueta el to. Que la rigorostat no està barallada amb l’atreviment.
