Passen els dies i la configuració dels pactes locals fa evident fins a quin punt és gran la distància que separa ERC de CDC. Els recels van pujant de to, malgrat que la lògica política local té els uns condicionats que sovint no tenen res a veure amb la política nacional. És normal. I quant a la CUP, malgrat les abraçades i el bon rotllo, ja es veu que no és prou audaç per propiciar segons quina mena de pactes. La seva tàctica és deixar fer, com a Vic, on la candidatura Capgirem Vic va decidir aquest dilluns en una assemblea la seva intenció de restar a l’oposició durant aquesta legislatura i descartar la proposta dels grups d’esquerra —amb el PSC i Vic per a tots— de votar Joan Ballana (ERC-Som Vic) com a alcalde. Se suposava que el famós full de ruta pactat entre ERC i CDC incloïa no fer-se la guitza i evitar escenaris com aquest.
Estava cantat que les eleccions municipals ens permetrien descobrir les intencions de cadascú. Deixant de banda les peculiaritats locals, l’endemà de la constitució dels nous ajuntaments els recomano que facin l’exercici de repassar què ha passat a cada lloc. Serà tan important descobrir qui és el nou alcalde o alcaldessa com la manera com ha assolit el càrrec. I també serà important avaluar els primers nomenaments i els fitxatge de nous càrrecs.
A l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, Jordi Martí, l’excap del PSC i independentista circumstancial per falta de cap altra opció, ja ha trobat la manera de desfer-se del que evidentment no era el seu target, que era donar suport a un partit independentista. De vegades es parla molt dels Duran i dels Espadaler per desconfiar de Mas i de CiU i es deixa passar com si res l’independentisme d’ocasió aquests exsocialistes que s’han integrat a ERC perquè no podien fer res més si volien subsistir. Podria fer una certa gràcia, oi?, que Gemma Sendra, numero 6 de la candidatura d’ERC i paradigma d’aquella Barcelona que els de BComú diuen combatre (ha ocupat tota mena de càrrecs des del seus inicis, l’any 1982, al Centre d’Estudis de Planificació (CEP) fins a esdevenir directora executiva del Fòrum 2004, del MACBA, del Recinte Modernista de Sant Pau, etc.), formés part del nou equip d’Ada Colau. Coses del submón de la política, perquè el nexe d’unió és Jordi Borja, geògraf com ella, candidat de BComú, i príncep de la planificació urbanística del maragallisme. Tothom té pare i mare.
El distanciament entre ERC i CDC no és d’ara. Va començar fa molt de temps, quan els d’ERC van descobrir que el president Mas no estava disposat a ser un titella. Des de l’inici del seu gir decididament sobiranista, el president ha volgut controlar el ritme del procés per evitar trencar més plats dels necessaris. És segur que això ha fet que cometés diversos errors, per exemple, no convocar les eleccions plebiscitàries immediatament després del 9N i evitar així el que ha semblat una desinflada general. Potser també li hauria calgut negociar la proposta de llista unitària abans d’anunciar-la amb tant de detall, cosa que va encabritar de tal manera Junqueras que va voler vexar el president, rebaixant-lo a mer espectador, en una conferència de rèplica que va ser patètica i contraproduent i que va fer més profunda la ferida.
ERC sempre s’aferra a UDC i als recels de Duran i Lleida per dubtar de la sinceritat de l’independentisme de CDC i també de Mas, encara que en el seu cas piquen menys fort perquè saben del prestigi del president entre els sobiranistes de tota mena. Però a UDC també li ha arribat l’hora d’aclarir-se. Diumenge que ve en sabrem el resultat i ja veurem què passa. La crisi està servida. Però és que ara, a més, en termes electorals és irrellevant el que decideixi UDC. La llista del president ja no es confeccionarà com s’ha fet sempre, que és repartint-se els llocs entre els dos partits. No tindria sentit. El que passi el dia 14 és significatiu per a UDC i, també, perquè finalment es consolidarà un independentisme democratacristià que se sumarà al projecte moderat liderat per Artur Mas. Núria de Gispert ha estat taxativa en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “Votar ‘no’ a la pregunta interna d’Unió és donar suport a Mas per al 27-S”. Els que no s’hi vulguin sumar sempre poden fer el mateix que ha fet UDC a la Vall d’Aran, que és aliar-se amb UA (la marca dels socialistes) i derrotar el candidat de CDC a Viella.
Amb aquest panorama, al qual cal afegir el desgast sofert per la marca CiU pels casos de corrupció i sobretot per la confessió de Jordi Pujol, al president només li quedava l’opció d’anar a les eleccions del 27S sol, despullat del peatge partidista, en companyia de personalitats independents, alcaldes i alcaldesses joves i responsables polítics dels grups que s’hi sumin i amb una marca pròpia. El president no podrà estalviar-se que els contrincants l’acusin de messianisme, com ja va passar el 2012, però aquest cop els que després van penedir-se d’haver abonat aquesta tesi, potser que reaccionin abans. Debilitar l’únic president que ha estat disposat a obrir els col·legis electorals per fer una consulta il·legal sobre la independència de Catalunya és suïcida. Ara els vots tindran repercussió de veritat, per tant potser que tothom es prepari per prendre una decisió responsable, de cor, amb actitud política, per donar continuïtat al Sí-Sí del 9N.
