La lliçó Puigdemont

"És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l'últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades"

I heus aquí com un home sol pot fer escac a l'estat. Milers de policies mobilitzats escorcollant maleters i clavegueres, càmeres de televisió en tots els punts fronterers, guàrdies civils vigilant aeròdroms, el Rei en mode pànic davant la perspectiva d'haver de firmar el decret de nomenament, i tot un govern provocant un escàndol amb la impugnació preventiva del ple, exposant-se a una reprimenda del consell d'estat (i a querelles per prevaricació), i posant el Tribunal Constitucional entre l'espasa de la unitat d'Espanya i la paret del frau de llei. Si això no és una crisi d'estat, s'hi assembla molt i té nom, com els huracans: Puigdemont.

 

El que ha fet el President a l'exili és per pensar-hi. Quan la prudència més elemental i probablement també la intel·ligència estratègica aconsellaven a l'independentisme un replegament tàctic per agafar aire, recuperar el govern i repensar els camins cap a la victòria (un diagnòstic, aquest, compartit per les direccions d'ERC, el PDECat, ANC i Omnium), ell i el petit nucli dels independents de Junts per Catalunya van decidir plantar-se a defensar la primera trinxera, la que queda més a prop de les línies enemigues. I ho han fet amb un argument que combina radicalitat democràtica i sentit de la dignitat: "el vot dels ciutadans és sagrat, si ara abaixem el cap en això, l'acabarem abaixant en tot, i aleshores haurem perdut". La força moral i política d'aquest plantejament, combinada amb l'audàcia del viatge a Dinamarca i el creixent histerisme de l'aparell estatal, ha actuat com un electroxoc en la base social del sobiranisme. Les crides al replegament tàctic no són escoltades, i la gent sembla haver decidit que cal anar a defensar amb Puigdemont la primera trinxera. De vegades la dignitat és més encomanadissa que la por.

 

Acabi com acabi aquest pols per la investidura, la lliçó ja està donada i formarà part del patrimoni moral i polític de l'independentisme català. És molt diferent retrocedir havent renunciat a defensar les posicions, que fer-ho havent defensat fins l'últim alè cadascuna de les trinxeres abandonades. I no està escrit enlloc que en totes les trinxeres la batalla l'acabi guanyant l'estat. L'1 d'octubre es va veure que era vulnerable. I aquests dies tothom, no només els independentistes, li està tornant a veure les costures. La lliçó Puigdemont mereix ser tinguda en compte.

 
 

Comentaris