Finalment, les eleccions generals a la Gran Bretanya no han capgirat les previsions dels darrers dies. Han guanyat els conservadors de David Cameron sense majoria absoluta (306 escons, el que vol dir que n’han aconseguit 97 més, per bé que finalment seran 307, ja que queda pendent l’assignació de l’escó de la circumscripció de Thirsk and Malton perquè, arran de la mort del candidat de l’UKIP John Boakes, el 27 de maig s’hauran de repetir les eleccions). Els laboristes, en canvi, han perdut 91 escons i n’han obtingut 258. Per tant, són a punt, almenys de moment, d’haver d’abandonar el poder que han ocupat durant tretze anys. Serà el final traumàtic del New Labour.
La gran sorpresa, però, són els resultats del Lib Dem de Nick Clegg, perquè a pesar dels suports espectaculars rebuts com l’editorial del Primer de Maig de The Guardian (“General election 2010: The liberal moment has come”), el diari tradicionalment laborista, o d’articulistes d’esquerra de pes com Thimoty Garton Ash (“This can be the election to change all elections. Vote Lib Dem to make it so”), no ha fet el salt endavant que s’esperava. Com sempre, el sistema majoritari ha provocat que el Lib Dem només hagi obtingut 57 escons (5 menys dels que tenia) a pesar d’obtenir el 23% del vots. Amb una pujada de l’1% més respecte dels comicis del 2005, els liberaldemòcrates se situen sis punts per sota dels laboristes, el quals, tanmateix, han perdut un 6,2% dels vots i se situen en el 29%. En un article d’urgència (“The lessons of Cleggmania and Lib Dem losses”), John Kampfner es preguntava si el problema del Lib Dem no ha estat que, a la fi, no ha quedat clar si era una alternativa de centreesquerra al laborisme en tant que s’ha convertit en el defensor de les llibertats civils des d’una perspectiva menys sectària i corporativista o bé és que l’electorat el considera tan sols un grup centrista, equidistant entre els laboristes i el conservador. Diguem-ne el partit dels no alineats. Aquest és un dilema que també hauran resoldre molts dels partits que transiten pel camí del mig entre el conservadorisme de sempre i la socialdemocràcia antiquada.
Un altre dels fenòmens que cal destacar d’aquestes eleccions és l’especificitat electoral d’Escòcia, Gal•les i Irlanda del Nord. Deixant de banda l’escó que ha aconseguit Caroline Lucas, del Green Party, els altres 27 escons del 650 que conformen el Parlament representen interessos nacionals ben definits. A Escòcia, l’SNP ha obtingut 6 escons (els mateixos que tenia i molt per sota de les expectatives creades pel seu líder, que va arribar a dir que n’aconseguirien 20) i a Gal•les, el Plaid Cymru n’ha tret 3, un més dels que tenia. A Irlanda del Nord la cosa ha anat més repartida, perquè els enfrontaments sectaris fan valer un sistema de partits dividit per adscripcions religioses i ideològiques alhora: el DUP, el partit que abans dirigia el reverend Ian Paisley, ha obtingut 8 escons (un menys), mentre que el Sinn Féin, també al govern, ha conservat els 5 escons que ja tenia, per bé que mai en prenen possessió. Dos escons més han anat a parar a l’Alliance, que és germà nord-irlandès dels Lib Dems, i a Lady Sylvia Hermon, abans diputada de l’Ulster Unionist Party i ara independent, i que és la vídua de Jack Hermon, l’antic cap del Royal Ulster Constabulary. Amb això vull dir que, com també passa a Espanya, a la Gran Bretanya el sistema bipartidista es trenca de veritat allà on hi ha una realitat nacional diferenciada i consistent.
Les eleccions de divendres passat ofereixen múltiples combinacions per assolir la majoria que anhelen els conservadors i el laboristes. D’entrada, el que sembla més normal és que David Cameron intenti formar govern amb els liberaldemòcrates o almenys pactar un programa de govern perquè amb el suport de 364 escons (incloent-hi l’Alliance) es preguin les decisions econòmiques que cal imposar, per desagradables que siguin, i s’encari la reforma del sistema electoral tal com vol el Lib Dem. Ara bé, també podria passar que si els laboristes s’ajuntessin amb el Lib Dem (315 o 316 escons, amb l’Alliance) empatessin amb els “tories”, que no tindrien cap altre aliat possible que els 8 escons dels Democratic Unionists per sumar-ne 315. I encara hi ha una altra possibilitat, que decantaria el govern cap als laboristes. Si els laboristes i els liberaldemòcrates unissin forces amb els Verds, l’Alliance i els altres tres diputats nord-irlandesos de l’SDLP arribarien a 320 escons. Els en faltarien cinc per a la majoria. Els podrien aconseguir si rebessin el suport dels 8 parlamentaris del DUP, cosa que no és gens descabellada, atès que els protestants radicals que governen a l’Ulster s’han tornat molt pragmàtics i una promesa en ferm d’inversions del nou govern de Londres els estovaria. Aleshores Brown podria ser investit “premier” amb 328 vots. Dissabte passat, L’endemà de les eleccions, el “premier” escocès Alex Salmond va instar els liberaldemòcrates a unir-se als nacionalistes escocesos i gal•lesos en una aliança progressista per investir el candidat laborista com a primer ministre. La suma d’escons, amb la inclusió de l’Alliance nord-irlandès, quedaria a un escó de la majoria necessària, que és de 326 diputats.
En fi, caldrà esperar a veure què passa, perquè les combinacions són múltiples. Aviat sabrem, però, si Cameron se’n surt en primera instància amb l’ajuda del Lib Dem o bé si serà Brown qui tindrà una segona oportunitat amb els liberaldemòcrates com a aliats, perquè a la Gran Bretanya les aliances pintoresques no s’estilen. Tot dependrà de com els liberaldemòcrates afrontin el seu fracàs després de la Cleggmania que va apoderar-se fins i tot de bona part dels opinadors laboristes. I si ni els uns ni els altres no són capaços d’arribar a cap a acord, sempre és possible tornar a convocar eleccions.
