Aquesta setmana s’han complert quatre anys des de l’aprovació de l’Estatut català per part del Congrés dels Diputats. Quatre anys durant els quals el país ha estat nacionalment parat, fent una sòrdida migdiada, esperant ara que, després d’aquestes belles vacances de Setmana Santa, surti per fi la sentència del TC i digui si aquell suposat canvi històric —s’aconseguia la més gran autonomia catalana en tres segles!— no ha estat res més que una farsa.
Per alguns, aquell Estatut aprovat a Madrid (encara que modificat des de la versió original catalana) ja era massa; pels altres no era res o tan sols misèria o possibilisme de volada gallinàcia, i al final, el que sí que hem acabat veient, és que per a tots plegats la cosa no ha passat d’innocentada. A dia d’avui, les ganes de riure s’agermanen amb les ganes de plorar.
¿Pot ser no fa riure tota aquella jeremiada de l’Espanya que es trenca? ¿Heu vist trencar res? ¿Pot ser la crisi econòmica no ha plantat el ‘sentit d’Estat’ fins i tot en els cors més sobiranistes?
¿I pot ser no fa riure tot aquesta faràndula política disfressada de raó jurídica i de rectitud que ha acabat representant el Tribunal Constitucional? Magistrats sense mandat, magistrats morts, magistrats apartats…: els setge jutges d’un jutjat mengen fetge d’un país penjat d’una corda.
Hom diu ‘Tribunal Constitucional’ i s’obre la cova del descrèdit, dels lladres de la raó democràtica, del partidisme intransigent i d’una manera de pensar l’Estat de dret que topa frontalment amb el sentit comú.
Si després d’aquestes vacances —i sempre abans de les eleccions—, el TC retalla dràsticament l’Estatut, ¿què s’hauria de fer? El col•lapse social, institucional, moral i econòmic pot ser d’envergadura. Si la voluntat popular és refeta en alguna mesura per un Tribunal s’haurien de tornar a convocar eleccions de seguida; i, el que és més desitjable, formar un front català amb tots els partits (menys el PP i Ciutadans, és clar, que s’exclouran per sistema). ¿Però en seran capaços els nostres representants? Ho dubto. I el que és més preocupant: ¿hi ha algun pla B? ¿hi ha algun projecte en la ment dels nostres líders?
Que no hi hagi res en ment és alarmant. Potser entrarem en la una nova transició, de la qual en podríem sortir més madurs i més capaços. Per això és preocupant que ningú sigui capaç de dir-nos de quina manera haurem de reaccionar. Espanya està a punt de congelar-se institucionalment, de fermar per molts d’anys les quotes d’autogovern amb què vol dotar les seves Comunitats Autònomes. Espanya està a punt de decidir què vol ser quan sigui gran, de determinar el seu destí ja per sempre, de pintar-se una figura inamovible a l’estil centralista i homogeni, mesquinament jacobí.
Espanya està farta de la tremolor catalana, i està a punt d’aconseguir guanyar el combat per esgotament i per manca d’il•lusió. A més, davant l’arribada de la sentència no sembla que aquí ningú es posi les piles per fer un cop damunt la taula i dibuixar amb claredat una estratègia factible i raonable, capaç de no vendre el país en nom d’un impossible que només —ai…— pot fer-se corpori pels camins de sempre.
Que a hores d’ara no hi hagi un camí traçat —més enllà de la depressió i certs entusiasmes volàtils—, demostra que ha estat la falta de lideratge la que ens ha portat fins aquí, una mancança que a hores d’ara es perpetua en un cúmul de gestos reactius que només tenen per objectiu fer volar coloms i anar passant la maroma de la gestió diària, però sense bones redefinicions emocionals, sense complicitats cada cop més sentides i àmplies, i encara amb dogmatismes de cara dura, i sense ser capaços d’assumir un risc que ens mostri la llum al final d’un túnel que cap tuneladora és capaç de perforar: Espanya és granítica.
Tanmateix sabem que aquest país, la tragèdia del qual només es sentida perpètuament per una minoria, és capaç d’espolsar-se la indolència de sobre cada cop que topa amb les manifestacions més grolleres de la dominació que pateix. Haurem de passar una altra prova de foc, a veure com respon la nostra mala salut de ferro.
Recomanació literària per aquesta Setmana Santa: rellegir Gaziel, qualsevol cosa de Gaziel. Per exemple aquest fragment de les seves Meditacions en el desert: “Mai els pobles no catalans d’Espanya voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa”.
