Quan em poso a escriure no sé encara com ha anat la Festa Major de l’Autònoma d’aquest any. S’esperava que fos la més multitudinària de les que s’han fet fins ara amb prop de deu mil persones que havien confirmat la seva assistència via facebook. De fet, aconseguir una assistència massiva era gairebé un repte pels estudiants des que el rectorat de la Universitat Autònoma va decidir suspendre-la a causa de la crisi.
Efectivament, resulta difícilment justificable una despesa d’uns tres-cents mil euros en aquests moments. Però, com és que a tothom li hagi semblat bé fins ara? Quan es parla de la crisi de l’opulència no és una expressió amb referències poc concretes: ara paguem els interessos de la factures de totes les festes majors organitzades a més gran glòria de rectors d’universitat, d’alcaldes i regidors, i de tot el qui ha tingut diners per comprar voluntats. I aquestes en concret, a diferència d’altres, han sortit molt barates.
Ara, corre cuita, s’ha despertat una consciència dormida entre els administradors públics sobre l’obligació de fer un ús adequat dels recursos públics. Però com que el sentiment és de mala consciència, la primera reacció ha estat tancar l’aixeta. No seré jo qui lamenti la pèrdua de la Festa Major de l’Autònoma, que segurament haurà demostrat la capacitat de sobreviure a la retirada del pressupost previst. Però el Palau de la Música ho tindrà més difícil per superar l’espoli que ha patit si a sobre els pressupostos generals de l’estat d’aquest any no en preveuen ni cinc. I la biblioteca del barri del Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, difícilment es podrà fer si es retira definitivament la partida inicialment prevista en els mateixos pressupostos.
Ja deia Aristòtil que “la virtut és una disposició voluntàriament adquirida que consisteix en el terme mitjà entre dos extrems dolents, l’un per excés i l’altre per defecte“. Hi ha una manera prudent d’exercir les responsabilitats públiques i no té res a veure amb la llei del pèndol.
