Francisco y Catalina és el nom d’un vaixell de pescadors de gambes d’Alacant que ara fa tretze anys es va fer conegut. El recordo sovint quan es repeteixen casos com el que aquestes setmanes hem vist de l’Open Arms. I si el recordo és perqué te n’adones que passen els anys però els problemes persisteixen. I el més greu: no hi ha voluntat per solucionar-los. I si no ho fa la política,- que no ho fa- ho ha de fer la ciutadania. I per això amb el pas del temps hi ha vaixells com l’Open Arms, l’Aquarius o l’Ocean Viking que s’han fet a la mar amb aquest objectiu, el de salvar de manera altruista vides humanes.
El cas del pesquer de gambes que va actuar com ho va fer aquell 17 de juliol del 2006 va ser per dignitat, per humanitat. No calien permisos. Els deu pescadors del vaixell alacantí feinejaven en aigües de les costes de Malta pescant gambes quan van veure un bot ple de persones a bord que s’enfonsava. Aquells homes que només viuen de la seva feina al mar, que anaven en una embarcació amb l’espai just per a ells i les seves eines de treball, no van dubtar ni un instant. Van deixar el que feien i els van rescatar. Hi havia 51 persones, entre les quals, una dona embarassada i dues criatures.
Aquell gest que després també han tingut molts altres pesquers, alguns l’han pagat molt car, incloses penes de presó, acusats de col·laborar amb la immigració il·legal. Per aquest motiu hi ha hagut i encara hi ha molts vaixells que passen de llarg quan es troben amb barcasses d’immigrants. Ja sabien a què s’exposava: no cobrar- perquè si no treballen no pesquen i no venen- i rebre multes o condemnes. Els era igual. El que no es pensaven era trobar-se amb l’actitud de les autoritats. D’una banda, les malteses, que els van prohibir que atraquessin a cap dels seus ports, no volien problemes. I això que l’article 98 de la Convenció de Nacions Unides sobre el Dret del mar de 1982, preveu que tot Estat exigeixi al capità d’un vaixell que presti auxili a tota persona que es trobi en perill de desaparèixer al mar i que tot estat ribereny tingui un servei de recerca i salvament adequats i, quan les circumnstàncies ho requereixin cooperin amb els estats veïns a través dels corresponents acord. I quedava, per tant, ben clar que Malta com a estat ribereny i a més membre del club europeu des del maig del 2004, tenia l’obligació –i hi afegiria el deute moral- de col·laborar amb el salvament al seu vaixell. No ho va fer. I de l’altra banda, les europees, que es van estar més de vuit dies per decidir què feien amb les 51 persones. Va començar un mercadeig obscè entre alguns països europeus que, a canvi de contrapartides negociades amb Brussel·les, estaven encantats de rebre uns quants immigrants. Si fa no fa com continua passant ara.
Amb l’agreujant que fa tretze anys no hi havia tants partits polítics com ara que d’aquests episodis en fan populisme i ho utilitzen per obtenir vots. La política va trigar més de vuit dies- de fet deu- per decidir el futur d’unes persones que es van llançar al mar buscant un futur. La lenta i maldestra resposta contrasta amb la rapidesa amb què van actuar els pescadors del vaixell. “Avui són ells, demà hi podríem ser nosaltres”. Allò que els polítics van trigar més d’una setmana a decidir, els mariners que tripulaven el Francisco y Catalina, ho tenien ben clar. Primer es respecten les persones i després les lleis. Així ho diu la llei del mar.
