LA LLARGA MÀ DE ZARAGOZA

"Fins aquí, estil Zaragoza, sense complexos, efectiu i poc respectuós, es fa la camalleta però l'àrbitre no ho veu i barraca!"

Si algú dubtava de la presumpta direcció de la campanya del PSC-PSOE des de l'ombra, ja no té cap motiu per vacil•lar: Zaragoza és qui dissenya el marketing polític, i l'estil desvergonyit ( en el sentit que no coneix el significat del terme vergonya) el delata.

El vídeo dels pares del president Montilla obrint el míting de diumenge passat a la Mar Bella és una continuació del Si tu no vas ellos vuelven però més directe, molt més focalitzat a un segment del seu electorat, aquells que difícilment es mobilitzen per a les eleccions autonòmiques i que proporcionen majories considerables a les estatals, la vella immigració dels anys 60, el cinturón rojo de l'àrea metropolitana tan ben conreat i mantingut pels socialistes durant els governs dels nacionalistes.

L'estratègia ja va venir marcada per la primera trobada del candidat Montilla amb 3.000 jubilats. A cop d'enquesta la decisió és clara: pinten bastos i hem de treure els avis que encara voten Felipe González.

De moment Zaragoza i el nucli del Baix Llobregat són tan amos del seu partit que ni tan sols els preocupa el malestar que pot provocar a un ampli sector de l'electorat progressista una manipulació tan grollera de la intimitat familiar del president, una agressió tan poc delicada a la privacitat d'uns pares que, com la gran majoria dels pares, volen el millor pels seus fills i s'han sacrificat i treballat amb l'objectiu prioritari d'aconseguir-ho. No es mereixen l'escarni que suposa usar-los de reclam com aquelles calces gegantines que voleien al vent per assenyalar la parada de roba interior al mercat de Girona els dissabtes i on toqui la resta de la setmana.

El vídeo de format clàssic, llum ataronjada, pla mig, tot en un to amable, sembla el darrer capítol de la sèrie que TV3 ha reposat (i allargat) fa pocs dies, "La Mari" sobre les vicissituds d'una noia vinguda d'Andalusia als 60 per treballar i tenir un futur, que aprèn política i drets socials al barri de la Verneda, que acaba casant-se amb un català oriünd i vivint a Gràcia. Aquí teniu el final apoteòsic: el fill arriba a president de la Generalitat i els néts al privadíssim centre escolar alemany (això darrer, naturalment no forma part de la peli).

Una aposta audaç, no hi ha dubte, el guió de la qual segueix la línia de la darrera campanya. Diu el pare Montilla: "si caemos en manos de la derecha... peligro! y el PP ya se está ofreciendo". Rebla el clau per si algú encara no ha copsat allò de les "dos Españas" : "mi abuelo era muy de izquierdas, y mi padre, y mis tíos también, y yo... no iba a ser menos!"

Fins aquí, estil Zaragoza, sense complexos, efectiu i poc respectuós, es fa la camalleta però l'àrbitre no ho veu i barraca! El que importa és guanyar, el com només amoïna els estúpids; tanmateix hi ha un perill, la contundència d'un cartell o d'un eslògan no es pot traslladar igual en un discurs audiovisual, per això quan el progenitor del nostre president li aconsella com fer campanya i diu allò de "que cuente que es lo que hizo Convergencia en 23 años y lo que ha hecho un gobierno de pogreso en 6" malgrat que eviti pronunciar el nom de Pujol (que resta vots) i fins i tot dissimuli el de Carod quan diu allò de que: "en familia no mentamos a Artur Mas ni al Rovira", cau en el parany de la paradoxa. El progrés justament, va venir després dels primers anys de la transició, un cop superada la crisi del petroli i durant els governs de CiU que van plantar cara al desastre de l'economia autàrquica franquista, si no que li preguntin a l'organitzador de la "Feria d'Abril" (abans a Cornellà, ara al Fórum) García Prieto, si amb Pujol no vivia millor.

 
 

Comentaris