Sala i Martin ho proclama amb absoluta cruesa: la independència s’aconsegueix a hòsties. El mateix fa Rufián, indirectament, aprofitant de passada per esquivar la veritat i les responsabilitats: no sabíem que estàvem enfrontant-nos a uns salvatges. Va del mateix: hòsties. De la capacitat de repartir-les i de rebre-les. Quinze dies, quinze mesos o deu anys després, l’ONU t’acaba reconeixent com a país independent, segurament sí, però has de garantir un cert balanç: només tens possibilitats si continues repartint més hòsties de les que reps, encara que siguin virtuals, o si et protegeix algun àngel de la guàrdia.
On està el problema? Sempre, sempre, és el mateix: qui accepta rebre, qui està disposat a pagar el preu. Sense esperar res a canvi: normalment, les primeres no tenen recompensa. Ni tan sols està garantit que passin a la història: es reben i ja està. I uns altres hi pugen al damunt, com si fos una barricada, i continuen la lluita.
Això, tanmateix, és una visió entre primitiva i romàntica, simplista, de com funcionen les coses al segle XXI.
Ens hem civilitzat una mica, ja no anem a garrotades, o com a mínim són de baixa intensitat. Ara la violència s’exerceix a través de qui en té el més absolut monopoli, l’Estat. Ningú més no té el control de la violència.
La llei, els policies, les armes, la ruïna econòmica, l’espionatge, la difamació, la mentida sistemàtica, la trituradora de les presons: aquestes són les formes de violència a les quals t’exposes si vols fer una revolució. Potser no acabaràs afusellat ni et torturaran, però tingues la seguretat que intentaran destruir-te.
El mètode té un avantatge: sembla indolor, sembla just, sembla proporcional, per a qui s’ho vulgui creure. La llei, oh, sí, l’imperi de la llei: si vols, t’empasses que és igual per a tothom, que ningú no està per damunt de la llei, que els culpables són els dolents i que els bons no fan altra cosa que aplicar la llei i defensar la convivència i aquestes coses.
Però no. Això té un altre nom: venjança.
I la venjança sempre va acompanyada d’una advertència que s’escriu amb crueltat: l’escarment. Qui ho vulgui tornar a intentar, ja sap el que l’espera.
Venjança d’Estat, violència d’Estat. Legal i policial. I si no, ja trobarem un jutjat que doni la cara per tot el sistema: quan la maquinària se sent amenaçada i tanca files és temible.
Escarmentar, humiliar i trencar persones. Aquesta és la venjança.
La manera més eficaç d’aturar les pulsions independentistes és repartir hòsties. Jurídiques, clar, metafòriques però duríssimes: presó, espasa de Damocles, lleis manipulades, ruïna econòmica, fiances, malversacions, multes… Hòsties, al capdavall. Dolor, destrucció, por. Aquestes són les eines. No ens enganyem: funcionen, tot i que tenen els seus límits.
La clau és fins a on ens deixarem empènyer, fins a on ens resignarem a la humiliació. I fins a on els indiferents i els equidistants continuaran tolerant la violència, l’odi i l’esperit venjatiu que pretenen escarmentar dues o tres generacions.
En algun dels episodis que s’apropen, a saber quin, hi ha amagada una línia vermella. La línia del «prou», del «fins aquí hem arribat». La de la humiliació que genera solidaritat, que trenca barreres, que desperta respostes tan pacífiques com fermes. La de la darrera hòstia que la gent aguanta, encara que no la rebis tu, encara que no estiguis d’acord amb el que la rep. La del dia que, sense cap mena de violència, no acceptes més la violència. disfressada.
Al ritme que anem, la línia vermella no està lluny.
