El passat diumenge 23 de març morir Adolfo Suárez, la persona que va fer possible la transició de la dictadura cap a la democràcia. Una transició inclusiva en un escenari, on la majoria d’analistes internacionals el dibuixaven quasi impossible i, en tot cas, no exempt de violència. He de reconèixer que quan va assumir la màxima responsabilitat de govern per encàrrec del Rei, no va inspirar-me cap motiu per l’esperança. El seu passat falangista i les responsabilitats que desenvolupava no eren cap garantia que Espanya entomés el camí cap a la democràcia. Estava convençut que la lluita per la democràcia seguiria sent complexa, violenta i llarga. Però el cert és que, sense presses però sense pauses, el president Suárez va anar prenent mesures que ens ompliren de confiança en què la democràcia era possible, després de 40 anys de dictadura i repressió, sense altra confrontació que l’expressió lliure de la voluntat ciutadana en les urnes. Recordo que vaig creure plenament en ell quan va dir, “sóc president segons la legalitat vigent, però la legitimitat sols m’ha la pot atorgar les urnes”. Donar veu als ciutadans va ser el seu objectiu.
El record de la tasca del president Suárez, la seva capacitat i voluntat d’escoltar, dialogar, generar confiança i “fer normal en les lleis el que és normal en el carrer”, em porta a contrastar-ho amb la situació actual, per un costat el president de l’Estat, amb el beneplàcit del líder de l’oposició, ancorat en la legalitat vigent, es nega a facilitar que els catalans ens expressem a les urnes sobre el nostre futur; i per altre on la triada Societat Civil, Administració Publica i Mercat han perdut els seus rols, tot oblidant que sols amb l’adequat equilibri la societat pot desenvolupar-se, ja que els tres components actuen com a contrapoder uns dels altres i contribueixen a evitar situacions de desequilibri. Cal recordar que quan l’Administració és massa preponderant es donen situacions de desànim social i d’estancament econòmic; per contra, si el mercat esdevé predominant, s’acostumen a accentuar els desequilibris i les desigualtats socials. Però, i això és molt important, només una societat civil forta, assumint el seu paper i sense voler substituir als altres, pot evitar els abusos dels altres dos elements i alhora ajudar a obrir noves vies i actuacions de futur.
Vivim èpoques en què hom té la impressió que els mercats han guanyat a la voluntat democràtica de les urnes; que la capacitat dels governs sorgits de les urnes està minimitzada per imposicions alienes d’organitzacions supraestatals; i que la societat civil assumeix rols no propis, forçats pel trencament o disminució de les eines de protecció social o l’oblit que la sobirania resideix en els ciutadans. Sembla que hàgim oblidat que, com s’evidencia històricament, els experiments socials de conseqüències més nefastes s’han donat quan les administracions ignoren la societat civil i impedeixen o retiren la capacitat d’opinió i expressió
Avui l’Estat amb un model desajustat a les noves realitats, salvant les distàncies, hi ha un cert paral·lelisme amb la necessitat dels grans canvis que va assumir el president Suárez. Sabem que l’acció de govern ultrapassa la mera tasca de l’Administració pública és necessari que el poder públic accepti el repte, que trenqui l’estructura genètica que el limiti, que accepti i potencií la col·laboració d’una societat civil activa i estructurada, que vol assumir el seu rol, conjuntament amb un mercat dinàmic que treballa per internacionalitzar-se plenament i competir per valor.
La societat civil veu les possibilitats de nous models de vertebració de futur, escoltar-la de forma adequada mitjançant les pautes democràtiques, i assolir un nou estadi de governació, no pot ser ignorat. Com no va ser ignorat el clam dels ciutadans ara fa quasi 40 anys. És moment d’assumir compromís, valentia i abandonar qualsevol somnolència que tenalla la nostra capacitat i impedeix col·laborar activament i generosament, sense defugir dels reptes, per vertebrar un futur sense imposicions.
