A França es destrueix l’estat del benestar a cop de nou impost creat per pagar el sense sentit de la correcció política. Macron, el titella, ha rebut ordres poc convenients pel que fa a revertir tendències. Tots els invisibles, cada cop amb menys a perdre, es llencen el carrer, i els vots dels descontentament els capitalitzarà Le Pen. Serà el mateix tipus de ràbia la que tenen els taxistes de Barcelona en la seva lluita contra els nous models de transport? Entenc que la regles de joc han de pesar amb la mateixa gravetat per a tothom, però també s’ha de recordar que les formes de negoci es succeeixen, que unes neixen i altres moren i que sempre paguen justos per pecadors en qualsevol crisi / renovació. El temps corre en contra d’ells, però encara queda partida.
Mentre aquestes coses passen en els països del primer món, mentre assistim amb més o menys desesperació als nostres drames d’estar per casa (que això és aquest veure com es deprimeix el nostre benestar), en altres parts del planeta la gent es juga la vida per omplir amb benzina aliena un cubell o una llauna després d’assistir a la combustió de carn humana en l’incendi produït durant l’assalt a un conducte de combustible. La vida val molt poc, de vegades res, en una part important d’aquesta terra de tots.
Potser faríem bé en ponderar les nostres queixes i, sobretot en evitar reduir-les al nivell del nostre particular interès. Un exemple final: de ben segur hi haurà casos d’injustícia entre els pensionistes que s’han agrupat per manifestar-se, però en un sistema econòmic en el que molts d’ells cobren mensualment més del salari mitjà, no és legítima la revolta per reivindicar que qui no aporta rebi, o que l’únic criteri per dimensionar la pensió sigui l’IPC, doncs no s’ha d’oblidar que una pensió no és únicament rebuda en raó del que s’ha aportat, ans també, i això és més important, per la quantitat d’aportacions que puguin fer els que en aquell moment estan treballant. Que no ens diguin, doncs, que surten al carrer per les pensions futures, perquè la verdadera reivindicació per al futur de l’actual classe treballadora i de les seves pensions sols es donarà quan els pensionistes reclamin uns salaris més dignes que les seves pensions, és a dir una millora i modernització del sistema salarial. De retruc, a més, també trobarien el seu propi benefici, però no seria el resultat d’una recerca interessada, ans de l’actitud que provoca que, com en la dita, Deu retorni cent per ú.
Perquè és aquesta criticable í constant contemplació del propi melic, i no la pobresa o la desigualtat, la raó per la qual el nostre sistema està en declivi. Res que no sigui tenir més ens acontenta? Serà comprensible, o fins i tot raonable, però no és aquesta la legítima revolta.
